Presentació d’Art brut a la Llibreria Ona, amb Vicenç Llorca i Susana Subirà. 19 de maig. Fotos Myriam González
La potència terapèutica de l’art
Vicenç Llorca va elogiar el fet que a Art brut, posi al centre del quadre la salut mental. Va dir que la novel·la li havia recordat Aristòtil i la tragèdia. En el sentit de la seva capacitat catàrtica, on projectar els nostres fantasmes i alliberar-nos-en. També va celebrar que em llencés de ple al tema de la salut mental per compartir-ho amb el lector amb una novel·la ben escrita i travada, i elaborada lentament.
El teatre i l’art en general tenen aquest poder catàrtic i sanador. En el meu cas, l’escriptura ha estat molt terapèutica al llarg de tota la meva vida: els contes escrits i publicats, aquesta novel·la, la muntanya de pàgines no publicades ni publicables.
Aquest és el punt central del llibre: l’art que ajuda, que ens fa més lliures, que pot ajudar especialment les persones amb un diagnòstic de salut mental.
Una presentació molt especial
Tota presentació d’un llibre propi és un acte molt important per a l’autora, com ho són tots els partits de futbol del seu fill i no només les finals. Però n’hi ha d’especials, com ho va ser primera presentació del primer llibre en solitari, La nit als armaris. Nou anys després d’aquesta presentació, amb dos llibres més publicats entremig, arriba Art brut. I la seva primera presentació és encara més emotiva i especial.
Art brut és el primer llibre que volia publicar, perquè per mi era com un deute moral. Aquesta novel·la m’ha acompanyat vint anys i ara ja és aquí, en forma de llibre, gràcies a Voliana Edicions. L’he presentat en el meravellós temple de les publicacions en català, la Bookeria de la llibreria Ona, molt ben acompanyada del Vicenç Llorca i la Susana Subirà. Ni la companyia ni el lloc podien ser millors.
Vicenç Llorca, escriptor, poeta i doctor en comunicació social, ja va ser el presentador del meu llibre La nit als armaris. Susana Subirà, psiquiatra, doctora en medicina i professora de psicologia clínica a la UAB, és la meva psiquiatra des de fa trenta anys.
Una ficció basada en la meva vida
Vaig patir una crisi de salut mental greu als vint-i-cinc anys, sense estar preparada ni esperar-la ni saber res de la depressió major, envoltada de persones que eren titulades superiors però que tampoc sabien res de salut mental. Haver d’ingressar a l’hospital per aquest motiu i tornar a la vida quotidiana, quan saps que hi ha persones que no poden tornar a la “normalitat” perquè no tenen la xarxa humana i social imprescindible per sortir un problema de salut mental greu. Quan ja has sentit l’estigma contra la gent amb diagnòstic de salut mental a la teva pell. Pensava que havia de dir alguna, escriure-la.
Des de llavors que creia que tenia un deute pendent, el d’explicar què em va passar, què vaig veure, què vaig pensar. Ara ja fa molts anys que sé què és una depressió i he après a cuidar-me, però m’ha costat molt escriure el llibre que volia i que fa visible el que moltes persones que fa anys que em coneixen no sabien. A la presentació algunes d’elles ho van manifestar, com el mateix Vicenç LLorca.
L’objectiu principal d’aquesta novel·la és contribuir a la visibilització de la salut mental.
Ho faig a través d’una ficció perquè d’aquesta manera m’he sentit més lliure a l’hora de teixir el text, i perquè a través del personatge de l’Ares dic tot el que diria en primera persona testimoni i, en la ficció en paral·lel del grup de malalts mentals encara dic més coses de les que podria dir només amb el meu testimoni personal. Però, sobretot, ha estat una qüestió de sentir-me més lliure i més còmoda.
El títol
El títol Art brut és un flaix del cor de la novel·la. Vicenç Llorca em va preguntar si el tenia des del primer moment, i li vaig dir que no el vaig tenir fins que revisava l’última versió. Em va venir com una revelació.
La novel·la abans ha tingut diversos títols, que sorgien del poema de Joan Brossa que apareix al principi del llibre a mode pròleg. La papallona/ no evitarà el contagi/d’un arbre japonès..., i que ha deixat marques ben visibles en el text. Aquest poema per mi era un cant lluminós a la imaginació i les seves metàfores m’han inspirat moltíssim.
Volia que la novel·la, tot i que tracta aspectes durs de la vida, tingués llum i imaginació.
Art brut és una etiqueta creada per l’artista francès Jean Dubuffet, en referència a l’art fet persones recluses, en centres de salut mental, a la presó… L’escultura que apareix a la coberta del llibre és obra d’aquest autor, i té alguna connexió amb les creacions que fa un dels personatges de la novel·la.
Una novel·la dins de la novel·la
Dos fils argumentals que es creuen. Dos moments temporals. Dos narradors. La història que l’Ares conta al seu fill i l’autoficció que s’intercala en el discurs dominant amb el grup de malalts ingressats a la sala de psiquiatria que acabaran creant un centre d’art. Tant el Vicenç Llorca com la Susana Subirà van valorar positivament el diàleg entre aquestes dues trames de la novel·la.
Al principi només tenia una novel·la amb la trama del grup de malalts mentals i quan em va venir el personatge de l’Ares, on podia posar el que jo volia dir a partir de la meva experiència en primera persona, vaig veure que podia acabar la novel·la i dir tot el que volia dir. La trama de l’Ares es va convertir en la principal i vaig retallar molt l’altra, que es va quedar en pinzellades significatives.
Escriptura zen
La pregunta que més em va sorpendre, i em va agradar força, va ser quan el Vicenç Llorca em va preguntar si la meva escriptura era zen. Encara no sé ara què contestar-li, però es molt bonic. Vaig dir que potser tenia a veure amb el propòsit d’harmonia i equilibri, amb evitar les estridències. Que Ray Bradbury, que surt en una cita a la primera pàgina, és el meu mestre, i el seu llibre El zen de l’escriptura un llibre de capçalera.
No sabria dir si la meva escriptura és zen o no, però m’agradaria que ho fos.
El punt de vista psiquiàtric
Susana Subirà va dir que la novel·la l’havia tocat personalment, a mi també em va tocar molt la seva intervenció. Va parlar de la capacitat de trobar les paraules i el discurs per expressar els sentiments, de passejar-me en ritme creixent per totes les fases de la malaltia. Que la descripció dels episodis greus de la depressió era molt acurada i clara. Que mostro amb sensibilitat i afinant molt els espais tancats hospitalaris, així com conductes apartades de l’estàndard, amb subtilitat i respecte.
Va dir que estava d’acord, tal com jo ho manifestava a la novel·la, que la normalització de la salut mental no correspon a les primeres persones i que és una responsabilitat de les institucions, social.
Em va felicitar pel mèrit d’exposar-me en primera persona, encara que hagi escrit una novel·la. I va dir que ella havia après coses llegint el llibre, perquè és obvi que els malalts no comparteixen moltes coses amb el psiquiatre com es veu a la novel·la.
I que es nota que l’autora és una dona que és mare, pels valors femenins d’altruisme i protecció. Perquè després d’argumentar amb solidesa que no em tocava a mi lluitar contra l’estigma, acabo regalant aquest llibre basat en la meva experiència.
Susana Subirà també va dir:
Una depressió no s’escull.
Pots seguir tota la presentació aquí: Presentem “Art Brut”, de Raquel Picolo – Bing video
