fbpx

Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez

No vaig escollir aquesta novel·la perquè estigués etiquetada com a lectura de gènere, concretament de terror. Senzillament encara no havia llegit res d’aquesta escriptora i volia conèixer-la. El premi de novel·la Anagrama em va acabar de donar l’empenta per endinsar-me en les gairebé 700 pàgines de la novel·la.

Nuestra parte de noche és una novel·la fosca, però a mi no m’ha fet por, no m’ha semblat pas terrorífica, en el sentit que l’esglai et glaça la sang. Angúnia sí, molta. Però els gèneres no importen, el que importa és la bona literatura, i Mariana Enríquez m’ha convençut.

Si bé no he hagut de tancar el llibre presa del pànic ni m’ha agafat cap taquicàrdia, la novel·la m’ha atrapat totalment. La primera part m’ha hipnotitzat, i jo volia continuar sota el poder la hipnosi, però m’ha expulsat cap a altres perspectives i raonaments, que també són pàgines interessants i estan ben escrites, però quan el llibre enfila la recta final (i el final em sembla bo) ja ha perdut de bon tros l’electricitat de les primeres pàgines.

Un quadre exhaustiu sobre la maldat. Famílies malignes, rituals sanguinaris. Crueltats i depravació. Entre el realisme i el fantàstic, realitats atemporals.

La passió, de Jeanette Winterson (traducció Dolors Udina)


La lectura d’aquesta novel·la ha estat com una llimonada natural amb menta. Refrescant, divertida. El gust per les històries i els personatges diferents i meravellosos.

La novel·la original es va publicar l’any 1987 i, gràcies a l’èxit que va tenir, l’autora es va poder dedicar exclusivament a la literatura. Celebro la iniciativa d’Edicions del Periscopi per publicar una versió catalana revisada per Dolors Udina, que ja l’havia traduït abans al català.

És un relat a dues veus magnífiques: la del Henri i la de la Villanelle.

La part central de la novel·la passa a Venècia. La ciutat infinita que es plega sobre si mateixa i es transfigura amb la llum. La ciutat dels canals i dels rems. La ciutat de la gent pragmàtica. La ciutat tràgica.

Situada a l’època napoleónica, però amb un retrat i una interpretació de l’època molt lliures. No és un novel·la històrica sinó una metaficció històrica on l’autora tracta temes atemporals i actuals com l’amor i la guerra, la identitat de gènere i la sexualitat.

Una lectura deliciosa. Un cant a la llibertat.


En algun lloc entre Déu i el diable hi ha la passió, i el camí per arribar-hi és sobtat i el de tornada és pitjor.

Simfonia de tardor, de Vicenç Llorca

L’última novel·la de Vicenç Llorca explica la història d’un compositor que vol refer la manera de crear música i la seva vida. La història transcorre fonamentalment a Organyà, La Seu i Andorra, i el paisatge hi té un paper rellevant.

Després de Tot el soroll del món i Aquell antic missatge de l’amor, l’autor continua reflexionant sobre l’amor com a eix estructurador de les persones, i amb Simfonia de tardor tanca la trilogia.

Un altre element molt important és la presència de l’art. L’estructura de la novel·la parteix de la Simfonia de primavera de Robert Schumann, i la vida d’aquest compositor batega en la relació entre els dos personatges principals del llibre.

Una lectura àgil. Una prosa sublim.

El compositaor Marc Giralt mirava el riu del de dalt del pont. El Segre passava als seus peus a una velocitat intensa. Les darreres pluges de tardor n’havien incrementat el cabal. Els còdols quedaven gairebé tapats sota la superfície de l’aigua i representaven petits obstacles al seu curs, com també les truites que jugaven a remuntar la força del corrent.

Art brut, Raquel Picolo
Una novel·la sobre art i salut mental

Tallers d’escriptura terapèutica