fbpx
Foto: Myriam González

Fa cinc mesos que Voliana edicions va publicar la meva novel·la Art brut i em sembla que ha passat molt més temps, una eternitat. Perquè a cada presentació surto de l’armari, tècnicament no caldria, però moralment em sembla imprescindible. A més, és per això que l’he escrit, per parlar de salut mental, de diagnòstics psiquiàtrics i d’art, de la meva experiència en aquests àmbits, per comunicar tot allò que pugui ajudar a les persones afectades. Amb naturalitat. Aquest exercici, per una banda em reforça la identitat, i d’una altra m’exposa a rebre trets en les parts més vulnerables de la meva ànima. No és fàcil, però el resultat és positiu. I a cada interacció se’m reforça més la idea que l’art cura i que la literatura és terapèutica. Llegir i escriure són activitats sanadores,

Sortir de l’armari

La novel·la Art brut neix d’una experiència personal en l’àmbit de la salut mental, a 25 anys em van diagnosticar una depressió endògena i el mon se’m va girar de cap per avall i se’m va ensorrar. Si no m’hagués passat a mi, no l’hauria escrit. Quan vaig començar a veure la llum, vaig sentir la necessitat de parlar-ne públicament perquè, si per mi era dur, per moltes altres persones era duríssim. Me n’he sortit, de coviure amb la depressió amb harmonia i, fins i tot, agraiment, perquè vaig lluitar ferotgement i perquè vaig tenir molta sort. I com afortunada que sóc , que he superat l’infern i tiro endavant amb les brases, em sento amb l’obligació de dir alllò que em sembla que pot ajudar.

Fa trenta anys vaig participar en un documental molt complert sobre la depressió, de quatre hores, dividit en quatre capítols, que es va emetre per la Xarxa de Televisions Locals. Algunes persones em van donar les gràcies i em van explicar que elles o els seus familiars tenien problemes de salut mental i s’amagaven. Altres, molt properes a mi, es van disgustar pel fet de veure’m sortir a la tele per parlar de la meva malaltia, perquè consideraven que no em convenia, ja que era com si estigués mostrant alguna cosa vergonyosa. Tenien raó en el sentit que, malauradament, mostrant-me quedava estigmatitzada, però estaven molt equivocats quan pensaven que tenir un diagnòstic de salut mental era una vergonya. Avui encara hi ha massa gent equivocada i desinformada, i això s’ha de canviar pel bé de tots.

Però després del documental, i amb un tractament psiquiàtric que em funcionava bé, vaig entendre que el més còmode no era amagar-ho sinó senzillament no parlar-ne, com si mai hagués patit crisis depressives greus. Nova feina, nova residència i nous amics que no sabien res del meu diagnòstic psiquiàtric. Jo ho tenia molt present, no m’enganyava gens, però no em parlava. I ningú va sospitar que jo prenia algun psicofàrmac. És una tranquil·litat no haver de donar explicacions, no haver de notar com l’etiqueta et rebaixa.

La salut mental és una cosa de tots

És normal que les persones afectades lluitem contra la injustícia de l’estigma i que demanen els recursos necessaris a la sanitat pública. Però no és a nosaltres a qui correspon. L’administració pública ha d’abocar diners en recursos terapèutics i en educació social contra l’estigma, perquè la salut mental és una qüestió social de primer ordre.

A mi, tot i que és molt dur tenir un diagnòstic de depressió endògena i he patit molt, m’ha anat bé, però la sanitat pública només m’ha cobert l’hospital, la psiquiatra i la psicòloga de capçalera els he pagat jo. Has d’anar a la privada perquè la pública et dona hora tres o quatre mesos més tard i això no és una periodicitat que funcioni quan ho necessites. Això no és una cobertura universal. Amb la pandèmia la punta de l’iceberg s’ha fet més grossa i s’està movent alguna cosa, s’incrementarà el nombre d’especialistes, hi ha projectes de millora importants, però la base de l’iceberg és molt ampla, ja d’abans de la pandèmia, i ha estat massa desatesa. Les associacions fan una gran feina, visibilitzant i reclament recursos, aixoplugant afectats i familiars. Però són massa petites per a la magnitud de l’Iceberg, cal la intervenció decidida per part de l’administració.

Amb el pintor Miquel Seguer al Terra Roia Arts Festival parlant d’Art brut.

L’aventura d’Art brut

Feia més de vint anys que només sabien de la meva condició de diagnosticada els meus amics d’abans de la primera crisi i la meva família. I vivia molt tranquil·la, i molt conscient que tenia una malaltia que podia ser molt greu i que havia de cuidar-me. I ho feia. I esperava acabar la novel·la Art brut per tornar a sortir de l’armari, per deixar el meu gra de sorra calent contra l’estigma. Esperava acabar el llibre i enfocar, fer llum i que arribi tan lluny com pugui.

La primera presentació, amb la meva psiquiatra, Dra. Subirà, i l’escriptor Vicenç Llorca, que m’ha acompanyat molt en aquest procés, per mi va ser emocionalment molt intensa. Tancava un procés que havia començat molts anys abans. Soc escriptora i he escrit la millor novel·la que he sabut per parlar de salut mental. Se’n van atansar algunes persones diagnosticades per donar-me les gràcies, amb elles la presentació prenia tot el sentit, perquè és per això que he escrit Art brut.

A la segona presentació vaig gaudir de la complicitat del presentador, que és professor de literatura i que també té un diagnòstic psiquiàtric. Compartíem les intencions més fondes. També se’m va atansar algú del públic per donar-me les gràcies.

I tres presentacions més fins a arribar a la Setmana del Llibre en Català. En general he rebut l’agraïment i l’entusiasme de les persones afectades en primera persona, però també hi ha hagut qui m’ha dit “pensava que eres normal” i he notat que, amb la nova etiqueta, alguns em miren diferent. No els culpo, s’han fet campanyes serioses per educar la població sobre qüestions relacionades amb la salut mental?

Art brut

Art brut és un llibre que pensa en primer lloc en les persones afectadades i properes, familiars i amics. L’agraiment de les primeres persones i les de proximitat m’ha arribat ben clar.

També pensa en els professionals de la salut mental: psiquiatres, psicòlegs i infermeres. Celebro que els que l’han llegit i me l’han comentat, el troben molt útil i interessant.

Del públic general també m’han arribat bones notícies. És el gran públic qui pot acabar amb l’estigma si se li donen les eines necessàries. Però en aquest sentit, que és el més important, Art brut tot sol és molt petit i no goso aventurar cap conclusió.

Art brut ha tingut una gestació de més vint anys i ara voldria que fos un llibre del qual se’n parli d’aquí a vint anys.

Amb Vicenç Llorca a la Setmana del Llibre en Català.

Pròxima presentació d’Art brut a Buc de llibres de Mataró, el dia 4 de novembre.

Tallers d’escriptura terapèutica