Durant l’estiu he llegit només fins a la pàgina quaranta o cinquanta, i la intenció és de no tornar-los a obrir, alguns llibres que havia comprat seguint les recomanacions de les xarxes socials o algun altre mitjà de comunicació. En algun altre cas l’he llegit fins al final, perquè volia saber de primera mà, però no el guardaré a la prestatgeria. Hi ha prescriptors seriosos, sovint llibreters, però hi ha massa soroll i trobo molt a faltar una crítica de llibres seriosa i independent. Però també he gaudit de bones lectures d’estiu, a continuació parlo de cinc títols que m’han interessat força i que he llegit amb molt plaer.
Pura passión. Annie Ernaux (traducció al castellà Thomas Kauf). Text autobiogràfic
Des de septiembre del año pasado no he hecho más que esperar a un hombre: he estada esperando que me llamara y que viniera a verme.
Annie Ernaux a la seva escriptura va abocant episodis de la seva vida sobre el paper, però ho fa diverses dècades després que tinguessin lloc els fets narrats. Amb una distància narrativa que li facilita la creació literària. És la gran dama francesa de la literatura autobiogràfica. Agafa la seva vida com a material literari i la destil·la fins a fer-ne art universal. Moments punyents i despullats convertits en literatura d’alta volada.
A Pura passión narra uns mesos en què va estar embeguda en una relació passional amb un home casat que desallotja tota la resta: el desig de perdre’s en la pell de l’estimat, l’espera, la desesperació, l’angoixa, les trobades absorbents amb l’estimat que la sumeixen en el buit. No fa cap judici moral, senzillament ho mostra.
Ernaux juga amb la dicotomia presència-absència en la qual es veu atrapada. Al text dissecciona la seva ànima amb un bisturí, de tall net i precís, i ens mostra amb claredat i fondària la seva passió irracional, que és la mateixa que afecta a molts humans. Una allau que t’aniquila i que alhora, segons l’autora, és un luxe de poder viure.
Un llibre breu, vuitanta pàgines, però és un tractat sobre l’ànima humana. Un goig de lectura d’estiu.
Rita. Marta Buchaca. Teatre
No em diguis que la mort forma part de la vida, que aquesta frase em fa molta ràbia.
Rita, Premi Frederic Roda 2019, és un text intel·ligent i àgil que toca tema delicat de l’eutanàsia, i de la dificultat de deixar anar les persones i els éssers que estimem. Un bon text per pujar a l’escenari, com ja s’ha demostrat, i una lectura molt interessant.
Toni i Julia són germans. Ell és un home resolutiu; en canvi ella és incapaç de prendre decisions. Però quan, a Toni, el veterinari li aconsella eutanàsiar la seva gossa Rita, la seva seguretat personal s’esvaeix. Julia, en canvi, té molt clar quina és la decisió que cal prendre: acabar amb el patiment de l’animal. El Toni planteja el mateix respecte a la mare, malalta d’alzehimer i que també s diu Rita, tot esclata.
Parla de l’inesgotable tema de la família, de l’enllaç materno-filial, de la incapacitat d’acceptar la mort, de la dificultat de «deixar anar» les persones que volem, de què significa viure amb dignitat. Que explora la legitimitat que tenim de decidir sobre la mort dels altres.
Un text tragicòmic molt interessant.
Llegir teatre també a l’estiu.
Ioga. Emmanuel Carrère (traducció Ferran Ràfols Gesa) Assaig autobiogràfic
L’alegria no és una il·lusió, però la seva permanència sí que ho és. Cal acceptar la precarietat.
Carrère un autor conegut per seu estil d’escriure no ficció, entre el text autobiogràfic, el reportatge i l’assaig. Ioga està en aquesta línia i, com altres obres seves, és un llibre brillant. La seva prosa és poderosa.
Ioga és, en efecte, una volta de rosca més al sòlid i fascinant maneig de la no ficció de Carrère. El relat absorbent de com allò que en origen seria un llibre benhumorat i amable sobre el ioga, que practica des de fa trenta anys, es va transformar en una crònica del divorci, profunda depressió i internament en un hospital psiquiàtric del seu autor, que salta d’un tema a un altre amb el seu particular descarnament fins a traçar un autoretrat psíquic on apareix un Emmanuel Carrère que explora alhora els límits del que és literari i d’un ésser humà que podria ser qualsevol de nosaltres.
Ioga narra en primera persona la profunda depressió que va dur l’autor a ser diagnosticat amb un trastorn bipolar i hospitalitzat durant quatre mesos. Però la qüestió de la salut mental és un element més dins de la novel·la, que també és un llibre sobre una crisi de parella, sobre una ruptura afectiva i les seves conseqüències, sobre meditació vipassana, sobre terrorisme islamista i el drama dels refugiats.
Cor pirinenc. Lluís Calvo. Poesia i assaig
Un llibre amb aquest títol, escrit per un autor que té arrels a les Valls d’Àneu, em toca el cor ben fondo, però no és només això de la pàtria pirinenca, ens trobem davant d’una obra meravellosa. A continuació transcric el text de la contra perquè no és cap exageració i el subscric totalment. Cor pirinenc és un llibre d’una grandària immensa que es llegeix amb una gran fluïdesa i gaudi.
Una vegada més, Lluís Calvo Guardiola se supera, ens sorprèn i ens il·lumina amb l’obra més poderosa i ambiciosa que ha escrit fins ara: Cor pirinenc. De la mà d’una curiosa parella de companys de viatge, Fontalba i Gotanegra, vivim una aventura poètica i narrativa a través d’un dels paisatges més sublims del món: el Pirineu.
Des de Benasc al cap de Creus, el pelegrinatge de dos personatges antagònics, però complementaris, ens ajudarà a descobrir algunes de les arrels ancestrals de la nostra realitat més immediata, així com les formes absolutes de l’amor i de la passió. Volum únic que es pot llegir talment una novel·la trepidant—per bé que s’abeura en els grans metres, ritmes i rimes, així com en un seguit de referents de la literatura de muntanya—,Cor pirinenc acaba essent una oda al país i a la vida viscuda intensament, un extraordinari poema èpic com no se n’havia vist d’altre des de feia temps en la nostra llengua.
Sens dubte, i per drets propis, un llibre destinat a ser una obra de referència de la literatura catalana.
El llibre, un poema de 6.133 versos repartits en catorze cants i un preludi, acaba amb un llarg assaig final sobre la tradició literària pirinenca. Un assaig amb un teixit premut, que també es llegeix molt bé i que ens recorda d’on venim i perquè fem el que fem els autors que escrivim al Pirineu i sobre el Pirineu. Un llibre ben actual, que es pot llegir com una novel·la en vers, i ben arrelat a la tradició. Fascinant.
Averia en los confines de la galaxia. Edgar Keret. Contes. (Traducció: Ana María Bejarano)
Un altre títol que, per motius diferents a Cor pirinenc, em guanya d’entrada i m’arrenca ja un somriure. «Un recull de contes que promet», penso. No coneixia aquest autor israelià i ha estat una festa llegir-lo. Quan descobreixo un autor o autora de contes que ho fan tan i tan bé m’emociono profundament, perquè el conte és el meu gènere favorit i em posa de mal humor quan escolto, massa sovint, que és per aprenents o un pas previ cap a la novel·la. Els contes d’Averia en los confines de la galàxia són veritables obres d’art.
Els relats es desenvolupen entre el fantàstic, la mordacitat i el sentit de l’humor. Els seus personatges s’enfronten a la paternitat i la família, la guerra i el joc, la marihuana i els pastissos, la memòria i l’amor. Són contes amb finals sorprenents, que entretenen i commouen.
Avaria als confins de la galàxia, té com a fil conductor la incapacitat de comunicar-nos, de comprendre el món que ens envolta i, sobretot, d’entendre’ns els uns als altres. Pares i mares a la deriva, fills capritxosos, e-mails verinosos, conills que podrien ser la reencarnació d’un familiar estimat, un clon d’Adolf Hitler …També traspua l’amor de l’autor, que és fill de supervivents de l’holocaust, per la humanitat i la nostra desventurada existència. Hi ha una llum que brilla en tot el llibre i manté viva l’espurna d’una connexió universal.
Per tenir-lo a la prestatgeria i rellegir-lo més d’una vegada.
Cinc excel·lents lectures.
