fbpx

Juan Rulfo  

És un escriptor mexicà (1918-1986) que va escriure dues de les obres més singulars de la literatura castellana: Pedro Páramo i El llano en llamas.  És un escriptor sonor, visual i silenciós, que mostra espais i els personatges que hi viuen.

Juan Rulfo diuen que era un home poc parlador, que estava marcat des de la seva infància per l’assassinat del seu pare i la mort de la seva mare. Per això va ser internat en un hospici. Duia a l’ànima la petjada de la violència de la Revolució Mexicana i el desarrelament de l’orfandat. 

Va estudiar en un seminari i en un col·legi militar i no va aconseguir entrar a la Universitat per fer dret i filosofia i lletres, tal com volia, però va seguir aquests estudis d’oient encara que no es va poder titular. Però va entrar a treballar a la Secretaria de Gobernación. A més, diuen que es passava les nits llegint i els dies que podia fent fotos. De tal manera que a disset anys ja tenia clara la seva vocació literària. També va treballar de fotògraf. 

L’obra 

Va començar a publicar a la revista Pan de Guadalajara – creada per Juan José Arreola i Antonio Alatorre: “Nos han dado la tierra”  i “Macario” . I l’any 1950-51 a la Revista América  “El Llano en llamas” i “¡Diles que no me maten!”.  Just després, l’any 1952, el Centro Mexicano de Escritres li concedeix una beca i l’any 1954 una altra, que li permeten acabar El llano en llamas i avançar  Pedro Pàramo

Rulfo iniciava els esborranys dels nous contes mentre polia els contes acabats. Pel que fa al treball amb els contes de El Llano en llamas quan li van donar la beca, va dir:

“ya tenía yo escritos la mayoría de los cuentos y otros más que nunca aparecieron ni aparecerán jamás porque escribí cerca de cuarenta o cincuenta cuentos pero los que entregué al Centro Mexicano de Escritores fueron quince cuentos..” 

Paral·lelament a l’escriptura de El llano en llamas anava forjant la seva novel·la breu Pedro Pàramo, que es va publicar el 1957. Amb aquestes dues obres es converteix en un dels escriptors en llengua castellana més reconeguts. 

Escriptor obsessiu amb les revisions i en la voluntat d’escriure allò que encara no estava escrit. 

Rulfo no conta ni explica res, escull un paisatge, dona vida a uns personatges i deixa el lector atent i vigilant als murmuris dels seus monòlegs i de les veus lacòniques dels personatges. Unes veus profundament realistes. Aquesta és la marca Rulfo. 

El silenci i les veus del llano en llamas 

La primera versió d’aquest recull es va publicar l’any 1953, amb quinze contes i l’any 1979 va fer l’última revisió dels contes, afegint  “El dia del derrumbe” I” La herencia de Matilde Arcángel”. Així el llibre va passar de quinze a disset contes. 

Són històries ambientades en zones rurals de Mèxic a mitjans del segle XX, on la vida era penosa i trista. Descriu una vida immersa en la fatalitat, plena de crueltats, amb fam, set i misèria, i violències de tota mena. Amb raptes, violacions i assassinats, i  la mort sempre present. 

Les seves narracions són pausades i sòbries. Són contes ombrius, pessimistes i tristos; plens de veus i de silencis. Crec que Luis Harss descriu bé El llano en llamas quan afirma que «es una áspera oración fúnebre por una región que expira» 

El llano en llamas,més que realisme màgic és realisme dur, perquè la realitat és aclaparadora. És una obra de personatges nòmades i desarrelats, i això fa refeència a l’orfandat, no només de pares i de família, sinó d’un estat protector.

L’espai  

El lloc, els llocs, tenen un pes molt important en tota l’obra. ES nota que  Juan Rulfo coneixia bé els escenaris dels seus relats i també les històries que conta. Era fill de l’Estat de Jalisco, que forma part de l’anomenada Mesa Central, les terres baixes al sud de Guadalajara, allà se situen els pobles inventats de El llano en llamas. 

En alguns contes com “Luvina” l’espai és particularment rellevant. 

“De los cerros altos del sur, el de Luvina es el más alto y el mas pedregoso. Está plagado de esa piedra gris con la que hacen la cal, pero en Luvina no hacen cal con ella ni le sacan ningún provecho. Allí la llaman piedra cruda. El aire y el sol se han encargado de desmenuzarla, de modo que la tierra de por allí es blanca y brillante com si estuviera rociada siempre por el rocío del amanecer; aunque eso es un puro decir, porque en Luvina los días son tan fríos como las noches y el rocio se cuaja en el cielo antes que llegue a caer sobre la tierra.”

 

Els personatges  

D’una banda el paisatge, l’espai, i d’una altra la gent que l’habita. Quin tipus d’home hi viu? Com són les relacions humanes? Quina mena de govern els deixa desprotegits i els assigna terres que no es poden cultivar i els obliga a viure al marge de la història

En concentrar-se tant en els personatges, desgraciats i insignificants, pobres i oblidats, sense parlar explícitament de la pàgina de la història  de la província mexicana que retrata, ens hi submergeix.  

Vista i oïda 

Als contes el so és essencial i també els altres sentits, sobretot la vista. Els contes neixen del so i de l’ull que hi veu. Juan Rulfo sembla que és un autor que li costa menys escoltar i veure que pensar. 

“No oyes ladrar a los perros”, és el conte que trobo més conmovedor de tots. El pare que porta el fill moribund al coll encara que sigui un malfaent. I el fill que no sabem permquè és com és. L’un mira el camí des de dalt i l’altre des de baix. 

L’abstracte concret 

Rulfo sap concretar allò que és abstracte: A Luvina la tristesa es pot provar i sentir «porque está siempre encima de uno, apretada contra uno, y porque es oprimente como una gran cataplasma sobre la viva carne del corazón». 

«Dicen los de allí que cuando llena la luna, ven de bulto la figura del viento recorriendo las calles de Luvina, llevando a rastras una cobija negra”. 

¡Diles que no me maten! 

El conte favorit de Juan Rulfo es veu que era “¡Diles que no me maten!”, del qual s’ha fet, com a mínim, una pel·lícula i diversos curtmetratges. 

Diles que no me maten. COMPLETO de Juan Rulfo. – Bing video 

El meu Manual d’escriptura creativa: Escriure sense por

Els tallers d’escriptura

Els clubs de lectura