La meva Cristina i altres contes és un llibre d’una gran importància, tant en la trajectòria literària de Mercè Rodoreda com de la literatura catalana. L’autora estableix una nova literatura, molt diferent de la que es feia a la postguerra espanyola. No només això, és una obra universal i un gaudi de lectura.

Microtast

“Tot el mar un gemec i un bufarut i farbalans d’onada i jo agafat i llençat, llençat i agafat, escopit i engolit i abraçat al meu tauló. Tot era negre, la mar i la nit, i el Cristina enfonsat, i els crits dels qui es morien per l’aigua ja no se sentien, i vaig tenir esma de pensar que només quedava una persona viva i que era jo, per la gran sort de només ser mariner i estar a coberta quan tot va començar a anar malament.” (La meva Cristina)

“Per entre l’aigua ratllada de lluna vaig veure venir les tres anguiles. Les veia una mica esbojarrades; es cargolaven les unes amb les altres, es lligaven pel mig i es tornaven a deslligar i feien nusos que s’escorrien, fins que la més petita se’m va acostar i em va mossegar la maneta trencada.” (La Salamandra)

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

Mercè Rodoreda va començar a escriure contes per a revistes, i, més tard, quatre novel·les d’un cop, que després va rebutjar, tret d’Aloma (1938), amb la qual va guanyar el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil Espanyola va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, va trencar el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que va obtenir el premi Víctor Català. El 1962 va publicar la Plaça del Diamant, considerada la novel·la més important de la postguerra i traduïda a més de 40 idiomes. Amb El carrer de les Camèlies (1966) va guanyar el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. El 1967 va publicar La meva Cristina i altres contes.

Als anys setanta va tornar a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on va acabar la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d’altres, encara va publicar Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…, el 1980, any en què se li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions.

La meva Cristina i altres contes

La meva Cristina i altres contes és una obra que Mercè Rodoreda va escriure entre 1957-1964 (la major part el 1960), en plena maduresa literària, i que es va publicar l’any 1967 (Premi Crítica Serra d’Or 1968). En aquest recull de contes l’autora consolida una nova manera d’escriure. Després d’haver explorat a fons les tècniques del realisme, Mercè Rodoreda es llança en la creació de mons mítics, amb una gran presència d’elements de la natura, especialment del regne vegetal. Uns mons nascuts del poder de la fantasia i la imaginació on poden haver-hi metamorfosis.

La meva cristina i altres contes és a la base de la novel·la pòstuma i inacabada La mort i la primavera.

La tècnica

Mercè Rodoreda experimenta literàriament de mode brillant apartant-se dels paràmetres clàssics del gènere del conte. La meva cristina i altres contes es considera una de les aportacions més innovadores de la narrativa catalana de la postguerra.
Els quinze contes del recull no descabdellen una història amb l’estructura típica de plantejament, conflicte i desenllaç sinó que proposen una situació mig evocativa mig explicativa en què es fonen, amb lirisme, la realitat més crua i la fantasia.
Abandona la mirada objectiva de la tercera persona i juga amb el discurs subjectiu de la primera. Més que un conte amb totes les parts estructurals busca la força del discurs del personatge i l’atmosfera dels mons creats per la fantasia.

Metamorfosis

Hi pareix el tema de la metamorfosi (un tema que a mi m’atreu molt, Veure Transformació a Cròniques de Kaneai). A diferència de Kafka, les metamorfosis d’aquest llibre acostumem a ser alliberadores i poètiques, mai degradants o repulsives. Uns éssers humans, per raons misterioses o absurdes, es converteixen en animals o en objectes.

Però aquest món de bruixes i de metamorfosis mig ovidianes mig kafkianes no suposa una ruptura amb la realitat quotidiana, sinó més aviat un cert afany de descobrir-ne l’altra cara que sol emmascarar el caos d’aparences i de contradiccions de la que ens és visible.

En el conte La meva Cristina, gairebé una interpretació realista i poètica del mite bíblic de Jonàs, un mariner nàufrag és engolit per una balena, de qui s’alimenta i a qui tortura fins a la mort, però aquesta estranya aventura, de la qual se salva miraculosament, el mig transforma en perla: l’home perla, que ja no és capaç de readaptar-se a la vida de cada dia.

Personatges

Tots els personatges del llibre, obrers o aristòcrates, homes o dones, són éssers que viuen una mica al marge de l’ortodòxia de la vida i que, a la llarga, s’estavellen contra la realitat que tenen al davant. L’autora sap transformar el seu món ambigu en un altre de només insinuat i matisat que assoleix una prodigiosa tensió lírica.

Els contes

A La gallina, per exemple, un nen ens conta l’amor morbós del seu pare per una gallina, que ha identificat amb la dona morta. A Un ramat de bens de tots colors narra la passió que el protagonista mostra per les criatures. A El mar mostra la incomunicació entre els personatges del conte.

El protagonista d’El riu i la barca és tan aficionat a l’aigua que es converteix en un peix; la de La salamandra, vagament bruixa, es transforma en l’amfibi que dona títol al conte.

En La sala de les nines, el seu protagonista, que la seva mare ha vestit i educat com si fos una nena, té una passió aclaparadora per les nines, cosa que el portarà a morir mig convertit en aquesta joguina femenina.

La mainadera s’estima molt la seva neneta i li ensenya a dir cosetes. A una carta, una dona que es pensa que és bruixa escriu al metge demanant-li remei. Aquella paret, aquella mimosa, narra una història d’amor especial, i Record de Caux, també.

Zerafina és una minyona una mica papizzota. Amor parla d’un amor dubitatiu i Elefant, d’una senyora que estima els elefants a la seva manera. El senyor i lluna està protagonitzat per un senyor molt trist i Una fulla de gerani blanc, per un home malalt de gelosia.

Una obra important. Contes meravellosos, que s’han de llegir.

Els llibres.

Els tallers d’escriptura.

Els clubs de lectura.

La comunitat fanàtics del teatre.