Caterina Albert
Els que hi entenen diuen que de la vida privada de Caterina Albert se’n sap molt posa cosa, només el que ella va voler mostrar. Jo no en sé pràcticament res, només que era de l’Escala de família benestant, propietaris rurals, i culta. Que va ser una escriptora autodidacta, encara que va gaudir d’un professor de dibuix i pintura, amb una voluntat molt clara d’escriure, i que no va renunciar mai al seu rol de senyoreta rica aficionada a l’escriptura.
Miro les fotos i noto que traspua seguretat en ella mateixa. Hi veig una dona intel·ligent, lúcida i forta. Hi imagino la senyoreta de casa bona que sap mantenir les aparences socials mentre aposta per la revolta, la revolta de les lletres, de la literatura. També hi veig la jove que volia ser dramaturga i va entendre a la primera, amb La infanticida, que no podia ser dona i una dramaturga lliure. Per això decideix protegir la seva revolta amb un pseudònim masculí, Víctor Català, i fer-se narradora. Així neix Víctor Català, un escriptor de contes i novel·les..
He llegit i rellegit Els drames rurals i Solitud, i declaro que és una artista genial. Una ploma al servei de la bellesa literària, feminista i aixoplugada sota un nom masculí. Una pionera.
Una obra atemporal i universal
Acabo de rellegir Solitud (no recordo quantes vegades l’he llegit) i he gaudit una vegada més, perquè la prosa de fa més d’un segle no ha perdut ni una espurna de la seva vivacitat. Perquè el personatge de la Mila és immens i en cada lectura et retrobes amb ella, una dona sensible i sensual, plena de ganes de fer coses i ingènua, perquè encara no ha après les grans lliçons de la vida. Una dona que viu una història de maduració bestial. Avui també la podem llegir en clau de novel·la històrica, que ens mostra la realitat de les dones a principis del segle XX . Una realitat que si l’estirem cap al present, encara ara, en massa casos, és real. Les històries de maduració són atemporals i universals, les de maltractament de les dones, també.
El tema central és la identitat i el dilema és si una dona pot assolir una identitat independent.
Tal com ja he dit, el llenguatge de Solitud és impressionant. Previ a la normalització lingüística, previ a l’estandardització normativa, farcit de paraules de la vida rural. Les versions actuals gaudeixen d’una gramàtica normativa revisada, però el lèxic tan viu que surt directe de la terra, la prosa penetrant i potent no ha agafat cap arna en cent quinze anys i ben poca pols. La màgia de la seva prosa és al lèxic, que posa paraules precises a la muntanya, a les sensacions i la sensualitat, als sentiments i les emocions. Paraules plenes de vida i de poesia.
És una novel·la psicològica que ressegueix el laberint de sentiments i emocions de la protagonista, que és la que ens mostra el que hi ha a fora i a dins. a través de la mirada subjectiva de la Mila.
La muntanya
La recreació de l’escenari de l’alta muntanya és espectacular. Segons l’autora és bàsicament inventat a partir només d’haver anat una vegada a l’aplec a Santa Catalina, al massís del Montgrí. Hi he escoltat, vist i sentit les sensacions de la muntanya, d’una manera intensa i amb un realisme impressionant. Si només hi va anar una vegada, aquesta senyora era genial.
El cos de la Mila i el cos de la muntanya. La muntanya simbòlica. La muntanya que l’expulsa després d’ensenyar-li les lliçons fonamentals de la vida.
És una novel·la simbòlica, amb grans símbols, com la muntanya, el pastor, l’Anima, la capella. I nombrosos símbols sexuals: el peu esguerrat de Sant Ponç, la bossa de tabac del Matias.
Solitud és una novel·la que continua atrapant avui, perquè també parla de tu i de mi, del bé i del mal (un tema inesgotable) i ho fa amb una bellesa literària magnètica. Planteja l’assumpció de la pròpia soledat.
El manual d’escriptura, Escriure sense por.
