Teatre experimental i social són paraules claus de les tres obres del Festival de Teatre FiraTàrrega que Els fanàtics del teatre hem comentat al setembre. Hem parlat d’experimentar amb la respiració fora i dins de l’aigua a “La veu submergida”. També de recuperar la memòria històrica a través del microteatre i del teatre dels objectes a “Olvido Flores” (un títol amb dues paraules clau). I, per últim, del teatre polític-social, combatiu i allunyat del pamflet, d'”Altsasu”.
FiraTàrrega ha estat una experiència rica i diversa.
Hem parlat de les autores teatrals Maria Palma, Estefanía Paz de Asín i Maria Goiricelaya. Creadores interessants que barregen disciplines: el circ, i la dansa, el teatre. Per exemple, Maria Palma i Anna Pascual, autora-intèrpret i directora escènica de “La veu submergida” són especialistes en circ, del cos i la seva obra se situa clarament en el teatre experimental. Experimentar, amb la respiració, el so, la veu, i la llum.
Teatre experimental
Una de les característiques del teatre experimental, a banda d’oposar-se al teatre burgès, és la barreja de disciplines i que és un teatre intel·lectual. Potser el més important és que prioritza la construcció a l’argument i l’estructura. En el cas de “La veu submergida” la importància del procés, la barreja de les acrobàcies de Maria Palma (exnedadora) dins i fora de l’aigua amb el teatre de la paraula i l’eix de l’apnea són força experimentals. El fet de partir de tècniques de circ fan que l’obra entri pels sentits i sembli menys intel·lectual.
El teatre experimental, també anomenat contemporani, no segueix els principis aristotèlics per contar una història. De fet, moltes vegades no hi ha història pròpiament, hi ha atmosfera, un univers propi, un llenguatge simbòlic. Tot plegat per arrencar una experiència nova en l’espectador, amb el qual interacciona d’una manera diferent i més intensa. Inclou el teatre de l’absurd, el teatre surrealista i el teatre expressionista. És Bertold Brecht i Samuel Beckett. És teatre d’un cos que no respira dins de l’aigua.
A Barcelona el teatre experimental el podem trobar de manera habitual al Centre de les Arts Lliure de la Fundació Joan Brossa, a Àtic 22 del Tantarantana i a l’Antic Teatre.
Microteatre
El microteatre és l’equivalent al conte literari i als curtmetratges cinematogràfics. Curts, unitaris, intensos. De vegades com un cop de puny, d’altres una flor sorprenent o un glop del millor cafè. “Olvido Flores” té tot això. A més, fa justícia històrica i narra amb objectes significatius. I fa riure i fa plorar. La peça d’Estefania de Paz és un conte rodó. I, gràcies a la seva posada en escena, una experiència teatral deliciosa.
Teatre dels objectes
El teatre dels objectes es basa en el poder d’evocar, suggerir, fascinar i metafòric dels objectes damunt de l’escenari, als quals se’l dona un paper protagonista. És a dir, els objectes no són només per recrear un espai sinó que tenen una importància crucial en l’espectacle.
A “Olvido Flores”, entre altres, surt una trompeta, una bàscula, un rellotge de sorra, un cavallet de mar, una tele, un poble en miniatura, etc. I surten perquè tenen una gran importància narrativa.
Estefania de Paz Asín és especialista en circ, teatre, dansa i veu. Fins i tot ha passat les proves de teatre físic i clown del Circ de Solei. També és promotora artística, actriu i cantant, professora de teatre, treballadora social i tècnica en animació sociocultural. Tots aquests vessants afloren divinament a “Olvido Flores”.
L’Agrupació Señor Serrano és una companyia que fa teatre dels objectes. Així com Xavier Bobés, que va meravellar el públic del TNC amb la poètica dels objectes a “El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai.”
Teatre polític-social
Maria Goiricelaya, creadora de la companyia La dramática errante, a banda de directora teatral, actriu, dramaturga i investigadora teatral és llicenciada en comunicació audiovisual.
A Altsasu visibilitza la injustícia des d’una posició força equidistant. És un exemple de teatre com eina social i política, vinculada a un territori, en aquest cas el País Basc. Com és freqüent en aquest tipus de teatre, l’obra se situa entre el documental i la ficció. Per exemple, es llegeixen fragments sencers de l’expedient judicial per fer l’obra més real, més punyent.
Aquest tipus de teatre trenca la línia de divisió entre els actors i el públic. En el cas d’Altsasu es veu totalment interpel·lat. A casa nostra, al País Basc i a tot el territori espanyol.
La Calòrica representa obres satíriques amb temes socials i polítics amb gran èxit. També Clàudia Cedó, que fa un teatre més social i emotiu, com Mare de sucre, que es va emportar grans aplaudiments.
Teatre que investiga els sentiments de pèrdues no reconegudes, les emocions que genera la injustícia. Teatre que visibilitza, crític. Teatre terapèutic.
Els meus tallers
El mes que ve començo el taller d‘Escriptura terapèutica. Escriure per viure millor.
Inscripcions: raquelpicolo3@gmail.com
