fbpx

No sempre els bons textos i bons espectacles es donen la mà. Amb una bona dramatúrgia es pot fer una posada en escena fluixa i a l’inrevés, un text justet es pot salvar amb una bona representació. Les dues obres que comento a continuació excel·leixen en les dues coses: compten amb un guió de qualitat literària i una posada en escena magnífica.

Tot el que passarà a partir d’ara (Teatre Lliure)

Tot el que passarà a partir d’ara, idea i direcció de Glòria Balañà, text de Joan Yago i interpretació de Nil Cardoner.

És una obra intimista, que encaixa perfectament a la sala del Teatre lliure de Gràcia on s’ha representat. Que toca el tema delicat de la malaltia, la mort i la pèrdua; molt sensible a la nostra societat que no el visibilitza amb naturalitat, tot i que més universal no pot ser.

Em va fer molta il·lusió tornar al Lliure de Gràcia, que havia estat el meu teatre de capçalera, després d’una pila d’anys. No havia llegit el guió de Joan Yago, però hi tenia una gran fe i no em va decepcionar. Aquest espectacle de proximitat em va captar del minut zero i ja no vaig deixar el noi de setze anys protagonista fins al final. I tota l’estona pensava quin text tan bo, que bé ho han enfocat, que bé que ho fa el Nil Cardoner. Perquè és un monòleg de noranta minuts i gens fàcil.

En cap moment cauen en el melodrama, no els hi hauria perdonat. Em va emocionar profundament. Se’m van escapar algunes llàgrimes, altres persones del públic ploraven. Llàgrimes bones, que netegen.

Escenografia mínima i ben pensada. El que veiem sobretot és el text i la interpretació, però la Glòria Balañà és a tot arreu. Ha estat la primera directora de la qual hem parlat a la nova edició de Fanàtics del teatre.

Tot el que passarà a partir d’ara és una petita gran meravella.

Vaig fer aquest petit vídeo pels membres de la comunitat virtual de Tellfy de Biblioteques de Catalunya Fanàtics del teatre: directores catalanes.

Algunes frases dels agents de l’obra

Glòria Balañà (directora): Tot el que passarà a partir d’ara és una ficció carregada de realitat. Nil Cardoner broda un monòleg que no és gens fàcil.

Joan Yago (dramaturg) La idea de portar la malaltia i la mort a l’escenari va ser de la Glòria. Jo em vaig sentir amb forces per escriure el text i parlar amb persones que havien passat per aquesta experiència. Sort que vaig poder comptar amb l’assessorament expert de Sílvia de Quadra.

Nil Cardoner (intèrpret): La mort fa més por quan menys se’n parla. Cada dia quan surto d’escena, després d’haver interpretat el monòleg em sento més lleuger que quan he entrat.

Sílvia de Quadras (especialista en dol en l’adolescència): M’ha meravellat com han tractat el dol d’un adolescent. Per mi ha estat un regal, he entrat al món del teatre i he contribuït a construir aquest espectacle que ha quedat tan bé.

El temps i els Conway (TNC)

Quan vaig llegir El temps i els Conway de Priestley vaig notar de seguida el flaire de clàssic que ens arriba gairebé cent anys després de ser escric. Els matisos, la riquesa temàtica, la força dels personatges. No havia vist la mítica versió que va dirigir Mario Gas l’any 1993  em vaig encaminar cap a la Sala Gran del TNC a veure la nova versió de l’Àngel Llàcer, Traduïda per Joan Sallent, amb escenografia de Marc Salicrú i la Màrcia Sisteró en el paper de la Sra. Conway, el pal de paller de la família, amb l’única referència del text literari.

Em vaig quedar bocabadada amb el joc escenogràfic dels primer minuts de representació i, després,  durant tota l’obra. Aquesta forta impressió em va deixar amb la boca oberta i els actors damunt de l’escenari no acabaven de captar plenament la meva atenció. Era com si no em cregués  l’alegria que expressaven. Una qüestió de to. Només em va passar al primer acte, al segon la escenografia continuava fent-se notar, però els personatges ja m’havien captivat i em semblaven absolutament versemblants. El tercer acte, que tanca el trencaclosques, no sé el to dels intèrprets és el versemblant o no, perquè tota la bateria escenogràfica és tan impressionant i efectiva, que crida per damunt del text. I jo només podia pensar “sí, senyor, sí senyor”. Em va semblar un espectacle brutal, a l’alçada de la sala gran.

De seguida de sortir del Teatre Nacional de Catalunya vaig fer aquest petit vídeo pels meus amics de la comunitat Tellfy de Biblioteques de Catalunya Fanàtics del teatre.

La versió de Mario Gas

I una setmana després vaig veure, a la pantalla de l’ordinador, la versió que va dirigir Mario Gas el 1993, amb adaptació de Begoña Barrena. Amb una escenografia discreta, deixa tot el pes de l’obra en la interpretació dels intèrprets (Montserrat Carulla fa de senyora Conway). Una interpretació brutal, que esborrona.

Em quedaria pendent tornar a la sala gran del TNC per copsar millor aquells punts de l’obra que, entre les sensacions puntuals d’inversemblança i l’impacte de l’escenografia se’m van escapar a la primera volta. Sobretot tinc ganes de tornar a veure la tercera part, que es resolt d’una manera molt original i impactant, que em va enlluernar.

Un gran espectacle.

bons textos i bons espectacles

Els meus manuals d’escriptura : Escriure sense por i Secrets de la ficció. Dos llibres autoeditats que pots comprar en paper o e-book, en català i castellà, aquí.

%d bloggers like this: