Avui el segon post sobre llibres per llegir en confinament.
El factor comú de les dues novel·les que comento és l’escenari: Barcelona de la postguerra. En el cas d’El dia de mañana, d’Ignacio Martínez de Pisón, els anys seixanta i setanta i a Nada, de Carmen Laforet, l’any 1939, tot just acabada la Guerra Civil. I que estan molt ben escrites.
Nada va guanyar el Premi Nadal de l’any 1944, quan la seva autora només tenia vint-i-tres anys, i és un clàssic en llengua castellana i Andrea, la protagonista, un personatge femení de la història de la literatura. Nada retrata un moment històric però sobretot és una novel·la existencialista que reflecteix l’estancament i la desorientació d’una societat que acaba de sortir de la guerra. És una novel·la de maduració, d’Andrea, que conta la seva història en primera persona.
Andrea, esa chica rara com va dir Carmen Martin Gaite, arriba a Barcelona a l’octubre 1939 per començar a la universitat i s’instal·la a casa d’uns parents al carrer Aribau. Els seus familiars són grotescs i la casa té una atmosfera densa i irrespirable, al carrer i a la universitat l’aire és més oxigenat però no necessàriament més pur.
Los días sin importancia que habían transcurrido desde mi llegada me pesaban encima, cuando arrastraba los pies al volver de la Universidad. Me pesaban como una cuadrada de piedra gris en el cerebro.
A El dia de mañana, com el títol ja apunta, els personatges, amb més de vint anys de postguerra a l’esquena, mirem cap al futur. Aquesta novel·la, que va guanyar el premio Nacional de la Crítica el 2011, m’ha impressionat força per com està escrita. He confirmat el que ja havia llegit a la crítica: Ignacio Martínez de Pisón és un gran narrador. El joc de mostrar el protagonista a partir de diversos punts de vista, la vida que vull, coral, a través dels personatges, el retrat de l’última època del franquisme, el llenguatge planer, oral i torrencial que arrossega. El poc esforç lector que demana per endinsar-te en una obra de gran riquesa i complexitat. Justo Gil, Carmen Roman, Mateo Moreno i Noel Leon són personatges difícils d’oblidar.
El 2018 Mariano Barroso va convertir el llibre en una sèrie de TV de sis episodis molt interessant. Oriol Pla broda el paper de Justo Gil.
Amb la suma de testimonis coneixem a Justo Gil, un jove que arriba a Barcelona des de l’Aragó amb la seva mare molt malalta, després que el seu poble hagi quedat colgat per les aigües d’un pantà. La història de Justo es construeix exclusivament amb els relats d’aquells que s’han relacionat amb ell. Ens mostren la seva adaptació a Barcelona, el seu ascens, els errors i la seva caiguda.
A El día de mañana hi ha cents d’històries: d’immigrants, de policies de la Brigada Social, de venedors a domicili de màquines d’escriure… Històries molt humanes contades des de la pell dels diversos personatges. Justo és l’únic que no dona el seu punt de vista.
Les inundacions de Terrassa i la nevada del 1962, la tancada d’intel·lectuals a Montserrat l’any 1970, la superstició, l’estafa per falsos sanadors a malalts desnonats, l’activitat dels comunistes clandestins, els inicis de l’alliberació sexual, el teatre universitari, la jove burgesia que es diverteix i experimenta amb les drogues al Bocaccio mentre juga a fer l’oposició al règim, l’organització de l’ultra dreta… Una ciutat en ebullició, en un moment de canvi.
Moltes històries i molts temes, i no es dispersa gens. Una novel·la extraordinària.
Aquestes són les primeres frases del primer paràgraf de la novel·la, que s’allarga dues pàgines:
Sí, éramos medio parientes, dice Martin Tello. Pero es que en los pueblos pequeños todos son parientes o medio parientes. Mi padre y su madre se apellidaban igual y, aunque no sabían de donde les venía el parentesco, entre ellos se llamaban primos. ¡Prima, traéme esto!, ¡primo tráeme lo otro! Però mis primos de verdad no eren ellos, sinó los hijos de mi tío Guillermo i mi tío Evaristo. (…)
L’espai d’escriptura: El goig d’escriure. El trimestre de primavera, donades les circumstancies actuals, el farem en directe des de casa via zoom.
El manual d’escriptura: Escriure sense por.
Els tallers d’estiu: Vine a escriure al Pirineu!
