Quan va despertar, el dinosaure encara hi era
M’agrada escriure curt, intens, amb sentit unitari i trobar un efecte final, que si no ha de ser necessàriament espectacular, però que ha de tenir fondària. Que quan acabi de llegir l’última paraula de la història l’eco me’n porti una altra. M’agrada escriure i llegir contes i microcontes. El microrelat va més enllà, porta al límit les característiques del conte. És un territori molt interessant per explorar i entrenar una comunicació especial amb el lector fent servir les mínimes paraules i construint la història a mitges.
El microrelat és un gènere hiperbreu que relata una història de manera el·líptica, la qual cosa exigeix una participació majúscula del lector, que ha d’omplir els silencis introduïts intencionadament per l’autor.
La característica més visible d’un microrelat és que ha de ser extremament breu: aquest és el tret principal que distingeix les obres d’aquest gènere d’altres formes narratives com el conte. No ha de superar la pàgina impresa o les tres-centes paraules.
En segon lloc, perquè un text summament breu es pugui identificar com a microrelat ha de ser narratiu, ha d’explicar una història. Cal un personatge que executi una acció, que tingui un conflicte que propiciï algun canvi en aquest personatge.
En el microrelat és freqüent que el personatge, l’acció, el canvi o el conflicte no es presentin de manera directa sinó al·lusiva; és a dir, una part important de la història serà eliminada i tota la resta es referirà de manera indirecta a allò que s’ha suprimit. Aquest és el principi de l’el·lipsi,
El microrelat El dinosaure d’Augusto Monterroso és un exemple magnífic de brevetat, el·lipsi i història potent, que ha d’acabar de construir el lector. Què significa el dinosaure? Ho contesta cada lector segons li hagi ressonat la història. A mi, com a lectora, el fet que “el dinosaure encara hi era”, em desperta un munt de pensaments i sensacions. És un microconte magnífic que esborra la frontera del somni i la vigília i deixa que cada lector hi posi els seus somnis i els seus despertars.
L’essència del gènere
L’el·lipsi és una figura retòrica consistent a ometre deliberadament una part de la història, sigui per suprimir informació supèrflua, o bé per realçar el que elimina a través del que és present al text.
El microrelat prescindeix del desenvolupament i només se centra en el moment en què el conflicte assoleix la tensió més elevada; és a dir, el clímax narratiu de la història. Aquesta és la diferència fonamental que hi ha entre el conte i el microrelat, una estratègia que propicia la màxima brevetat.
Narrar només la part de la història on el conflicte assoleix el punt més alt de tensió és el que determina la naturalesa el·líptica del microrelat. És aquesta propietat la que convida el lector a participar en el text d’una manera molt activa.
La posició activa del lector afavoreix la presència d’un desenllaç sorprenent capaç de suscitar un ensurt emocional en el lector. La sobtada revelació d’una dada que s’havia ocultat durant tota la lectura, sumada a la tasca d’omplir els buits, augmenta la complicitat del lector.
El microrelat és un gènere que propicia la relectura. Cada nova lectura aportarà significats nous i estretirà encara més els llaços emocionals entre text i lector.
Estratègies
Amb les paraules supercomptades, el que sí que intentarem és donar molta importància a l’elecció del títol. No pot ser un títol qualsevol, sinó que intentarem que aquestes paraules del títol ajudin a completar el nostre microrelat i donar-li encara més sentit.
L’al·lusió consisteix a referir-se de manera indirecta als fets i conceptes elidits per l’autor a partir de frases, imatges o símbols que disparin les conjectures del lector.
El microrelat ha de gaudir d’un caràcter connotatiu; és a dir, ha de ser capaç d’evocar múltiples sensacions i sentiments a partir d’un llenguatge simbòlic, suggeridor, capaç d’evocar no una sinó nombroses conclusions.
L’efecte sorpresa suposa tancar la història amb un desenllaç que el lector no esperava, un desenllaç que, a més de ser inesperat, ha de respectar la lògica del relat.
La versatilitat del gènere deixa el camp lliure perquè nous autors construeixin els seus textos a partir de la paròdia, la ironia, l’humor o l’absurd. Els microrelats humorístics són, amb escreix, els més abundants de la producció actual.
La naturalesa del microrelat ens demana trobar, no tant una idea original com una manera original i sorprenent d’explicar una història, sigui la història que sigui.
Alguns autors rellevants
Dos autors fonamentals són Juan Ramón Jiménez i Ramón Gómez de la Serna, que a mesura que es desenvolupava i creixia la seva obra s’inclinaven cada vegada més per reduir gradualment l’extensió dels textos a fi de concentrar la història i dotar de més substrat narratiu els seus textos lírics.
I Franz Kafka.
També Llorenç Vilallonga, que va publicar assíduament textos hiperbreus en diaris de Palma, Carles Sindreu, Ana María Matute, Max Aub i el mexicà Juan José Arreola i Jorge Luís Borges, un gran defensor del postulat “menys és més”.
I Julio Cortázar, que experimenta amb cronopios i famas. El microrelat és un territori ideal per a l’experimentació.
També Francesc Trabal i Joan Perucho. Pere Calders s’hi va bolcar força.
Autors contemporanis com Piti Español, Toni Sala, Joan Pinyol i Eduard Márquez, Jordi Masó o Juan José Millás conreuen el microrelat.
Alguns exemples exemplars
L’exprés (Pere Calders)
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.
Quina història tan forta! Quin efecte final! Quant d’espai buit perquè el lector reconstrueixi el plantejament i el nus de la història
Carta de l’enamorat (Juan José Millás)
Hi ha novel·les que tot i no ser llargues no aconsegueixen començar de veritat fins a la pàgina 50 o la 60. A algunes vides els passa el mateix. Per això no m’he matat abans, senyor jutge.
Acabes de llegir i tornes a entrar sense remei.
La verdad sobre Sancho Panza (Franz Kafka, Traducció Ciudad Seva)
Sancho Panza, que por lo demás nunca se jactó de ello, logró, con el correr de los años, mediante la composición de una cantidad de novelas de caballería y de bandoleros, en horas del atardecer y de la noche, apartar a tal punto de sí a su demonio, al que luego dio el nombre de don Quijote, que este se lanzó irrefrenablemente a las más locas aventuras, las cuales empero, por falta de un objeto predeterminado, y que precisamente hubiese debido ser Sancho Panza, no hicieron daño a nadie. Sancho Panza, hombre libre, siguió impasible, quizás en razón de un cierto sentido de la responsabilidad, a don Quijote en sus andanzas, alcanzando con ello un grande y útil esparcimiento hasta su fin.
Fascinant reescriptura en poques línies del personatge de Sancho i, de retruc, de la novel·la El Quixot.
Pròximament:
Taller “Escriptura i natura”. Càmping Les Contioles d’Ainet de Cardós. 22 de juliol.
Taller “Escriu la teva història a partir d’una llegenda”. Àreu. 8 d’agost.
Taller de microrelats. Al TRAF (Terra Roia Arts Festival), a Vilamur els dies 17 i 18 d’agost.
El manual d’escriptura creativa Escriure sense por.
