Sessió inaugural curs 2021-22. Facultat de Psicologia UAB
Fa uns dies vaig anar a la UAB per parlar de salut mental en primera persona, a la sessió inaugural de la Facultat de Psicologia, i vaig parlar de l’estigma. Vaig intervenir després de la conferència que va fer Pilar Álamo sobre perspectiva de gènere.
Pilar Álamo va dir que ser una dona és un dels factors de risc importants per patir una malaltia mental. I que el malestar i el patiment de les dones es medicalitza de seguida i d’aquesta manera es tapen els factors socials i de gènere que hi ha sota la patologia i que són molt rellevants. Va donar dades estadístiques per desmuntar els mites entorn de la malaltia mental, com que afecta una minoria o que els malalts mentals som agressius o que no podem treballar.
Foto: Antonio Serrano
Estigma i salut mental
Aquí reprodueixo íntegrament la meva intervenció:
Moltes gràcies per convidar-me a parlar de salut mental en primera persona. I a la Pilar Álamo per la seva interessant conferència sobre «Salut mental amb perspectiva de gènere», i per esbossar el marc general de salut mental on jo posaré el meu cas particular.
Parlaré de l’estigma perquè encara pesa molt negativament sobre els afectats i les seves famílies (en el sentit ampli de família). Fa més de trenta anys que em van diagnosticar una depressió endògena. Estava fent la meva tesi de biologia i no sabia res de salut mental, com tampoc sabien res els meus companys universitaris i, per tant, no em podien ajudar. Vaig descobrir la fatalitat i la crueltat de l’estigma, que és desconeixement, però que fa tant o més mal que la malaltia.
Fa temps que hi ha associacions i entitats que lluiten contra l’estigma, com Obertament, Orgull boig, ActivaMent, Ràdio Nikosia… i d’altres. Però l’estigma encara ofega els malalts mentals i les seves famílies.
L’estigma aclapara:
Els que tenen por i ploren per qualsevol cosa i amaguen la cara de vergonya.
Els que dubten i els cataloguen d’immadurs i dèbils.
Els que dormen al fred llit del psiquiàtric.
(Veus contra l’estigma, Sense Ficció)
L’estigma encara està molt viu i fa molt mal. Sempre he cregut que l’educació, des de la primària a la universitat, pot fer mol per eliminar-lo. Per això he escollit parlar-ne aquí, a la Facultat de Psicologia de la UAB.
Prostitució d’Albert Boronat
Fa unes setmanes vaig escoltar la xerrada del dramaturg Albert Boronat. Ha fet el guió teatral de l’obra Prostitutes, que es representarà la sala gran del TNC al novembre. Va explicar que havia llegit nombrosos estudis i treballs teòrics i havia fet moltes entrevistes a prostitutes i que, en el moment d’elaborar el guió va decidir posar-hi només les paraules de les prostitutes entrevistades, va fer un muntatge amb veus en primera persona, que és on ell troba que hi ha més veritat.
També va afirmar, amb vehemència, que la lluita contra l’estigma que pateixen les prostitutes no podia recaure sobre les espatlles de les afectades, perquè és una qüestió de tota la societat i les espatlles de les primeres persones són les més fràgils.
Estic d’acord amb l’Albert Boronat.
El discurs del carrer
Fa més de trenta anys, quan em van diagnosticar la depressió, de seguida em vaig adonar que el discurs dels professionals que em tractaven, que em deien que tenia una malaltia com qualsevol altra, i és cert!, no era el discurs del carrer on se’m rebaixava i em menystenia pel fet de patir una malaltia mental. Jo no me n’amagava, ho deia a tothom, perquè no podia acceptar ni la malaltia ni l’estigma. Era una activista desesperada, sense gens d’estratègia. Uns anys després, quan vaig acceptar la malaltia i la responsabilitat de fer-me càrrec de mi mateixa, amb la malaltia, llavors, vaig callar. Perquè era més pràctic per tirar endavant els meus projectes de vida. Aquí sí que hi havia estratègia, de supervivència.
Art brut
Fa uns mesos que Voliana Edicions em va publicar la novel·la Art brut, on parlo d’art i salut mental. És una ficció basada en la meva experiència. L’he escrit perquè crec que el que he viscut i pensat sobre salut mental pot ajudar als altres. I perquè vull contribuir amb el meu gra de sorra a la visibilització de la salut mental. A cada presentació dic que tinc un diagnòstic psiquiàtric. Ara estic bé i ho tinc molt clar, però em costa. Hi ha persones que quan se n’assabenten em rebaixen i d’altres que pensen que és una vergonya, i alguns que em diuen directament “pensava que eres normal”. Encara hi ha molta ignorància social. L’estigma no és més que ignorància, però és una creu per als afectats.
Gràcies a la novel·la Art brut també se m’ha atansat molta gent per donar-me les gràcies. La majoria primeres persones, però també professionals que troben útil el fet de mostrar els malalts des de dins.
Donar la cara
He viscut vint anys convivint amb persones que nos sabien que tenia un diagnòstic psiquiàtric. Perquè si et presentes per una feina, és molt més fàcil si no ho dius; si inicies una relació sentimental millor deixar-ho per més endavant i no dir-ho d’entrada; perquè, si ho diu en un grup que no sigui de salut mental, la majoria sempre més et miren amb les ulleres de l’estigma.
Molta gent m’ha dit que he estat molt valenta publicant Art brut, al principi aquests comentaris em sorprenien. Ara penso que tenen raó, per visibilitzar la salut mental en primera persona s’ha de ser valenta o una mica inconscient.
La malaltia mental, com altres malalties, pot ser un camí d’aprenentatge. En el meu cas ha estat així, però sempre és molt dura. Costa d’acceptar-la i d’aprendre a conviure-hi. Ja és molt dolorosa per ella mateixa, només ens falta la injustícia i la crueltat de l’estigma.
Si algú vol fer un pas endavant i donar la cara, com estic fent jo ara, perfecte. I si és famós/a, com la Clara Peya, molt millor.
Però la responsabilitat de lluitar contra l’estigma no és nostra. No pot caure sobre les nostres espatlles. La responsabilitat és de tota la societat, especialment, d’algunes de les seves institucions.
Campanyes encara més grans
Aquest any tenim la Marató de TV3 (és la segona sobre salut mental) i ho celebro, però no serà suficient. L’estigma és molt fort i impregna a fons la nostra societat des de fa massa temps.
Calen campanyes encara més grans, més decidides i més ambicioses per informar i formar, visibilitzar i desestigmatitzar.
L’estigma actua contra la salut de tots, no només dels diagnosticats.
L’estigma és terrible i està estretament lligat amb el desconeixement.
La Universitat és el temple del saber i pot fer molta llum que fongui la foscor de l’estigma.
Moltes gràcies!
A continuació va parlar l’Antonio Serrano, d’Obertament, que va explicar la seva experiència personal i la feina que fa per visibilitzar la salut mental.
