fbpx

Fora estigma

“Fora estigma” ha estat el lema de Les Jornades per a l’excel·lència, que es fan cada any a Esterri d’Àneu i que s’han celebrat els dies 30 de setembre i 1 d’octubre. També és el lema de la meva novel·la Art brut.

L’edició d’aquest any de Les jornades per a l’excel·lència ha tractat sobre salut mental al Pirineu i ha estat molt interessant. He tingut el plaer de participar-hi des de la taula “Com fer visible l’invisible”, amb Magda Casamitjana i .ercè Torrentallé. El 2021, amb motiu de la sessió inaugural del curs a la Facultat de psicologia de la UAB, també vaig parlar de l’estigma i la salut mental. A parer meu i de molts dels experts i primeres persones que han participat a Les jornades per a l’excel·lència continua sent el gran tema de la salut mental. Perquè és molt difícil recuperar-se si estàs estigmatitzat. Si portes una marca al cos com els esclaus grecs, que és d’on ve la paraula estigma, si llueixes una marca que segrega i discrimina.

Fora estigma! Per això he escrit la meva novel·la Art brut. És la meva contribució com a escriptora afectada d’un diagnòstic de salut mental a la lluita contra l’estigma.

A un malalt mental se li pressuposa incapacitat, irresponsabilitat i violència. L’etiqueta encara avui et col·loca en un lloc de menyspreu i sota sospita. Davant de qualsevol acte de violència s’invoca de seguida la malaltia mental, com si els fets salvatges i irracionals fossin exclusius dels afectats per aquestes malalties. Els mitjans de comunicació i la ficció audiovisual reforça aquesta creença falsa amb nombrosos exemples. Quan és ben demostrat que les persones amb un diagnòstic psiquiàtric no són en absolut més violentes que la resta de la població. El malalt mental té més tendència a atemptar contra la pròpia vida que contra la dels altres.

Les persones amb un diagnòstic de salut mental, a banda d’ocupar-nos de la malaltia, ens hem d’enfrontar a la discriminació i als prejudicis.

Art brut

En una presentació de la meva novel·la Art brut, publicada per Voliana edicions, un senyor del públic em va dir que les persones amb depressió érem gandules. Em va encantar que tingués el valor d’expressar el que pensa molta gent, “no té res” “només té una depressió”. Li vaig dir que jo era molt treballadora i activa, però que en les crisis depressives no em volia moure del llit perquè no podia, de la mateixa manera que una persona que s’havia trencat una cama tampoc no podia caminar. No sé si el vaig convèncer, una mica em sembla que sí.

La meva novel·la Art brut, sobre salut mental amb un registre realista i rigorós, està narrada amb una primera persona que té la distància suficient per mantenir la mirada centrada cap a les sortides del pou i mostrar històries de superació. Gràcies a les presentacions del llibre he pogut per compartir l’experiència amb la gent i contribuir una mica a la lluita contra l’estigma en positiu.

Fora estigma!

Fa trenta-cinc anys

L’estigma contra la malaltia mental està tan impregnat a la nostra societat i a les nostres ments que salta de seguida i ni ens n’adonem. Fa trenta-cinc anys, quan em van diagnosticar la depressió endògena ni m’ho havia plantejat. Els malalts mentals em feien por com a la majoria de la gent. Va ser quan vaig passar de “normal” a malalta que vaig sentir les urpes de l’estigma a la carn i com encara es clavava més bèstia a altres persones que com jo patien un trastorn mental. Als meus familiars i amics es feia llàstima, però encara hi havia algú que em mirava com una malalta i prou i que, fins i tot, no em donava per inútil total a la primera caiguda.

Era afortunada, tenia una mica de xarxa social a la qual integrar-me de nou després de la crisi. Però no tothom la tenia, i al carrer l’estigma feia pudor.

Avui

Trenta-cinc anys després he après moltes coses gràcies a la malaltia mental, així i tot, l’estigma, com l’elefant de Monterroso, segueix aquí. Darrerament, en part gràcies a la pandèmia, se’n parla amb més naturalitat. Tanmateix, al nucli dur dels prejudicis, el que la nostra cultura arrossega des de fa una eternitat, gairebé genètic, només li hem fet algunes rascades. Hem guanyat una mica d’aire, però ens queda encara molt terreny per guanyar. Se’n parla més i això és bo, així i tot, no és suficient.

Necessitem una campanya global i intensa amb exemples positius de persones diagnosticades i informació de qualitat: pel·lícules, sèries, documentals, cançons. Necessitem l’aportació decidida d’un periodisme constructiu, que se centri en els aspectes positius, que mostri la realitat de manera completa i emfatitzi les solucions. Llibres, com la novel·la Art brut (Voliana Edicions) escrita per visibilitzar la salut mental des de la literatura. I impregnar les escoles i els centres sanitaris d’informació i de discurs antiestigma. Es fan coses, però no és suficient, perquè l’elefant és immens.

Fora estigma!

Al principi d’aquest viatge cap a la salut mental de seguida vaig pensar en les escoles, perquè estava fent un doctorat en biologia i no sabia res de salut mental, no me n’havien parlat ni a casa ni als diferents centres educatius. Si a l’escola, a l’institut o a la universitat me n’haguessin parlat hauria estat més preparada i hauria estat més fàcil, perquè en aquest supòsit d’una societat que forma a l’escola sobre salut mental l’estigma no existiria o estaria força debilitat. Cal informar i educar la societat per combatre l’estigma. Calen campanyes de conscienciació sobre mites i realitats, treballar activament per a una societat més inclusiva. Això pensava fa més de trenta anys i encara ho penso ara. Les Jornades per a l’excel·lència han estat un espai transversal i inclusiu, ara això s’ha de portar als governants i al carrer.

“Fora estigma!” Jornades per a l’Excel·lència Salut mental al Pirineu,  un espai de diàleg i debat per extraure les reflexions i accions de millora que es poden desenvolupar al Pirineu en matèria de Salut Mental.

Assumir la diferència en lloc de voler-la esborrar. Acceptar que el malalt mental té unes peculiaritats, com s’accepta que les té el malalt cardíac i el que s’ha de fer diàlisi i que, en canvi, ningú pretén que es comportin “normal”.

L’estigma és la gran dificultat per a la integració social del malalt mental i la seva rehabilitació. Ja estàs prou aclaparat per la malaltia que encara et cau damunt la roca de l’estigma i t’amorra a terra. Per aixecar el cap has de ser “normal”. Per això celebro tant que les magnífiques Jornades per a l’Excel·lència que s’han fet a Esterri d’Àneu sobre salut mental al Pirineu i amb el lema “Fora estigmes!”

Fora estigma!

Què vol dir ser normal?

Què és la normalitat social? Són normals aquells que teòricament posseeixen el màxim de capacitats i garanteixen un ple rendiment i harmonia. Són els que tenen plens drets i el màxim d’oportunitats. Els “normals” retallen els drets dels altres, per una qüestió cultural, per defensar i perpetuar uns privilegis o per protegir-se d’unes suposades amenaces a la seva tranquil·litat quotidiana.

Les persones amb un diagnòstic psiquiàtric hauríem de tenir igualtat d’oportunitats i plens drets com qualsevol altre ciutadà: accés al treball, a un habitatge digne, participar de la vida comunitària i portar una vida autònoma… Jo he tingut sort, però això encara no és una realitat per culpa de l’estigma ancestral que suportem. I no és només manca d’informació, com em pensava fa uns anys, els mites terrorífics sobre la malaltia mental estan al nostre ADN i els alimenten contínuament els discursos de l’entorn. L’estigma dificulta terriblement la integració social dels afectats, que és essencial per a la seva recuperació.

Podem fer el que vulguem a la vida?

La meva psiquiatra m’ha dit sempre que podria fer el que volgués a la vida, tenint cura de la meva vulnerabilitat. I ha estat així, però ella no m’ha mirat mai amb les ulleres de l’estigma, al carrer la majoria de la gent no pensa com ella. A vint-i-cinc anys em vaig indignar amb la descoberta de l’estigma injust, que complicava molt l’èxit terapèutic, i vaig sortir al carrer a parlar de salut mental.

Però pocs anys després, per poder fer el que volia amb tranquil·litat, vaig callar i la gent es pensava que era “normal”. Fins a la publicació de la novel·la Art brut, que vaig escriure per parlar de la meva experiència i visibilitzar la salut mental. En una de les primeres presentacions del llibre un senyor em va dir “em pensava que eres normal”. És molt necessari parlar-ne, però no hi estem obligats, prou feina tenim amb el nostre diagnòstic, no obstant això, ningú en parlarà amb tanta força ni millor que nosaltres, els afectats.

Crec que cal començar per dalt, amb una campanya general, decidida i potent de l’administració, que impliqui activament els mitjans de comunicació, a la qual ens podem sumar les veus en primera persona.

manuals d'escriptura

Estic molt contenta amb els manuals d’escriptura! Em sembla que seran molt útils.