Històries i storytelling

Una vegada hi havia una contacontes que havia perdut l’oïda i no podia escoltar la música de les paraules ni les històries que contava la gent. Aquesta frase podria ser un disparador creatiu, acaba la història si et desperta prou interès l’arrencada.

Una vegada hi havia és la clau màgica que desperta l’interès espontani de qui escolta o llegeix i capta la seva atenció. Què va passar?, es demana, i aquesta pregunta activa les neurones de l’oient i del lector.

Què va passar? És el primer pas, l’esquer, però encara ens queda el més difícil: mantenir viva la flama en el cor dels lectors, desgranar la història amb els punts de gir i els silencis estratègics, portar la tensió creixent fins al clímax. Mantenir l’emoció. Que no es trenqui l’encanteri.

Una vegada hi havia una nena que es contava contes per dormir, per superar les frustracions quotidianes i imaginar-se una vida resplendent. La nena s’alimentava d’històries de ficció: les que li contava l’àvia, les que llegia als llibres i les que reescrivia mentalment a la seva conveniència. De gran es va fer escriptora.

No us he contat la part més difícil de narrar, la del mig. Totes les peripècies que va passar i obstacles que va haver de superar des de refugiar-se en els contes a escriure no només per ella sinó també pels altres. El famós segon acte, que no es pot obviar perquè és el que ens fa patir i relaxar-nos i tornar a partir fins a l’emoció màxima. El segon acte ens conta moltes coses però, sobretot, ens prepara per viure el clímax de la història amb la màxima intensitat. Perquè si avui la nostra protagonista somia el que no té i demà és famosa i feliç, i ja està. No és que té ben poca gràcia, és que no tenim història. Si no patim amb els protagonistes, com podrem sentir la joia o el desencís final amb tota la força?

La part central d’una història, literalment i conceptualment, és el conflicte. No el podem obviar perquè ens quedem sense res, l’hem de potenciar, desenvolupar i gestionar per arribar amb l’ai al cor fins a la traca final.

El que vull dir és que, si bé és meravellós tenir una bona història, el que és realment important és saber contar-la i ara no parlo de paraules literàries sinó de saber emocionar amb els elements de la història fins a un bon final. Després ve el goig de la paraula per ella mateixa, l’ús literari del llenguatge, però això no forma part del tema d’aquest post.

Els escriptors, fetillers de la paraula, volem hipnotitzar amb els nostres textos. I el recurs més potent que tenim, fent una separació artificial però entenedora entre llenguatge i argument, són les històries, més encara que les paraules. En això es basa l’storytelling.

Si vull que m’escoltis, que em llegeixis, és millor que t’ho conti i no que t’informi o que t’ho argumenti. La nostra primera comprensió del món és a través d’estructures narratives, i aquesta manera de comunicar-nos ocupa un lloc estrella al llarg de tota la vida. Els nens s’agafen a les paraules per aferrar les coses que representen i de seguida s’agafen a les històries.

D’adults, encara que valorem la informació i les argumentacions, la nostra ment continua sent molt més receptiva a les històries que a cap altra cosa. Els missatges que viatgen dins d’una bona història arriben amb més eficàcia, perquè van directes al cor. I fan més fàcil els canvis, l’acceptació de nous valors i la presa de decisions. Això és l’storytelling.

L’storytelling no és altra cosa que l’aplicació pràctica de l’art de contar històries a tots els àmbits de la vida: la comunicació, el màrqueting, la política, l’educació, el periodisme, etc.

Ja ho va dir Churchill: “les històries són l’arma més poderosa de les que disposa el comunicador”.

On es cullen les històries?

Un bon lloc per buscar és la biografia dels personatges, també a la biografia de l’escriptora o l’escriptor. Pensa en totes les etapes vitals.

La família és una font inesgotable de conflictes. 

Els secrets i els misteris són disparadors d’històries magnífics? 

Als objectes quotidians.

Als cossos.

A la Gramàtica de la fantasia de Giani Rodari.

A les lectures, representacions teatrals, pel·lícules, sèries. Plagi creatiu o simple inspiració.

Les històries són a tot arreu. A casa teva, al carrer del davant de casa, a les xarxes socials, a la música que escoltes, a la botiga del barri. Es tracta de tenir el caça papallones mental  i el quadern de notes a punt.

Hem de mirar amb ulls d’extraterrestre per veure les històries que hi ha més enllà dels prejudicis i els llocs comuns. Hem de tenir l’oïda molt atenta per poder sentir aquelles històries que venen a nosaltres.

La màgia del número 3

Les trinitats sempre ens donen una sensació de rotunditat difícil de qüestionar. Les tres parts, que funcionen tan bé.

Des d’abans d’Aristòtil fins als nostres dies, el discurs en tres parts continua funcionant a la perfecció. L’art de contar històries segueix al peu de la lletra la regle del tres. Tres parts, tres actes. Inici, conflicte, desenllaç.

Pensa les històries en tres parts de tensió creixent fins al clímax del tercer acte. Després, si vols, trenca-les i entortolliga-les si creus que han d’arribar amb més força i eficàcia. 

Un miracle, de Llorenç Villalonga (Traducció del castellà, Raquel Picolo), tot i ser un microrelat de menys de quatre línies, té tots els tres parts d’una història, un conflicte ben marcat amb un final  i un bon subtext, origen del conflicte (la tensió entre la realitat clínica i la fe religiosa)

UN MIRACLE

Li havien garantit que la Sagrada Imatge li retornaria el moviment al braç paralitzat i la senyora tenia molta fe. El que fa la fe! La senyora va entrar tremolant a la misteriosa cova i l’emoció fou tan intensa que va emmudir per sempre. El braç no se li va curar perquè era incurable.

1. Presentació.

2. Conflicte.

3. Desenllaç.

Aquest post enllaça amb L’art d’inventar històries, que vaig publicar fa uns mesos.

S’atansa l’estiu i els tallers al Pirineu.

Mentre sempre podeu llegir Escriure sense por. Manual d’escriptura creativa, és un llibre per a totes les estacions.