L’art brut cura i ens transforma. D’això vaig parlar el dia 13 d’octubre, amb motiu dels actes relacionats amb El dia Mundial de la Salut Mental vaig anar a l’Ateneu Santcugatenc a parlar del “Poder transformador de l’Art en Salut mental”. Va ser una xerrada molt interessant, conduïda per Montse Cusó i amb aportacions per part dels participants, que pots seguir per You Tube si vols.
L’etiqueta «Art brut»
«Art brut» és una etiqueta creada per l’artista francès Jean Dubuffet l’any 1945 per parlar de l’art creat als marges de la cultura oficial, referint-se especialment als creadors sense formació artística acadèmica reclosos en centres psiquiàtrics. Artistes marginals que desenvolupen el seu art sense contacte amb les institucions culturals, moguts per un impuls intern, que sovint fan ús de tècniques i materials originals. Artistes que no es consideren artistes i que creen per instint i es beneficien de la seva activitat creativa, perquè l’art brut cura.
A la meva novel·la Art brut, alguns personatges són artistes que encaixen amb aquesta etiqueta. El Joan, un pintor reconegut que té un diagnòstic de trastorn bipolar i que, a diferència dels seus companys de sala de psiquiatria, sí que té formació artística, fa una conferència on menciona alguns dels referents de l’art brut, com Adolf Wölfli i Martín Ramírez. Els personatges de la novel·la s’agafen a l’art sense pretencions ni discurs artístic i l’art els ajuda.
El meu art brut
La meva escriptura és essencialment art brut, encara que literalment no ho sigui. Perquè m’hi vaig agafar a la desesperada, sense pensar en res més que escriure, deixant-me portar per un impuls intuïtiu i inconscient.
És cert que, tot i que escric també per necessitat, que el component intuïtiu i inconscient és essencial en la meva escriptura i que escriure és el meu principal camí furibund d’autoconeixement i aprenentatge, ara escric amb intenció i cerco conscientment de la bellesa literària. Penso en el lector, què li vull dir, com voldria que reaccionés, quina difusió m’agradaria que tingués el llibre… I aquesta part, que també em proporciona gaudi, és als antípodes de l’art brut. Però sempre m’aboco al text que em demana el cos i l’esperit, mai he deixat d’escriure per necessitat i desesperació.
Necessitava donar forma a la novel·la Art brut,no era un encàrrec ni una idea cerebral. M’ho havia promès a mi mateixa quan vaig començar a sortir del pou, ho havia promès a les meves companyes de la sala de psiquiatria: que parlaria de nosaltres, d’això que ens passa o ens ha passat i la gent «normal» sembla que no vulgui mirar. I aquest compromís el portava a la panxa. He escrit Art brut amb la meva sang, deixant el llarg xup-xup que el llibre necessitava. Això és art brut.
L’inconscient fosc i profund
L’ofici d’escriptora, amb les tècniques narratives i de comunicació escrita, amb la cerca de la forma i la bellesa literària, va després. Tot allò que procuro ensenyar als meus tallers d’escriptura, perquè és important, va venir més tard. L’escriptura per mi, en primer lloc, és una necessitat, un goig. Quan deixo d’escriure, tal com deia Bradbury, em vaig intoxicant i és reprenent l’escriptura que em torno a oxigenar. Quan vaig començar no pensava ni en lectors, ni en publicar i, molt menys, a vendre els meus llibres i ser-ne ambaixadora. Necessitava desesperadament escriure, no hi havia res més.
Em vaig apuntar, a les palpentes, perquè m’ho va dir una bona amiga, al taller d’escriptura de l’Alejandra Rifé. Estava realment molt aclaparada per la malaltia i la medicació, però un dia a la setmana arrossegava els peus fins al taller i seia. Escrivia, llegia i escoltava, tot a càmera lenta, l’única velocitat que les meves neurones podien suportar. No parlava, només les paraules justes perquè no es pensessin que era muda. En aquest taller per sort no se’m demana res, ni que aguantés les dues hores que durava la sessió. Mai romania més de noranta minuts. M’aixecava i l’Alejandra em feia un gest de comiat sense deixar el que estava fent. En aquest taller, sense pretendre-ho ni buscar-ho, vaig anar desplegant la meva escriptura i la lectura literària. La meva ànima va sortir de la cova marina profunda i obscura i es va moure, a càmera lenta, per les aigües fondes i fosques. I d’aquí en sortien paraules, fins i tot pàgines.
L’ofici d’escriptora
Més endavant, amb l’experiència positiva del taller amb l’Alejandra i ja amb més pretensions, perquè algú m’havia dit que jo escrivia contes, vaig apuntar-me als tallers de la Zulema Moret. Allí vaig començar a covar la idea de ser artista, millor dit, a permetre’m veure’m a mi mateixa com a una artista, una escriptora. Continuava avançant a càmera lenta, tot i que ja se suposava que estava del tot rehabilitada, però començava a considerar l’interès d’aprendre les eines de l’ofici, de ser llegida. I ja no vaig parar, buscant més eines, més saber sobre el com, sobre la forma. També vaig aconseguir alguns títols oficials, on anava amb la meva formació de doctora en ciències biològiques per la gespa literària? Això sí que és anti-art-brut, però també va ser un bon aliment.
En aquesta època vaig començar a contar històries conscientment, a endinsar-me en el terreny de la ficció i, a poc a poc, vaig deixar la càmera lenta. Les paraules, els personatges i els arguments fluïen i jo els mirava i els posava bonics. Cega, absolutament, de tot el que hi entrava de les ombres, de les aigües fosques i profundes que hi penetraven. Descobrir-hi aquestes glopades d’inconscient i deixar aflorar el jo ocult és el regal més gran que em faig com a artista.
I la tècnica, si vols ser escriptora, és clar que és important. També per netejar la lava que sorgeix de les profunditats.
L’art que cura
Estic profundament convençuda que tot art, que tota bellesa, cura. Tinc molt pocs coneixements musicals, però trobo la pau i l’alegria en la música de Mozart i m’enlairo amb el cant gregorià. Hi ha pintures que m’absorbeixen de tal manera que m’oblido de mi. Sí, l’art en general té un poder sanador immens, similar al de la natura, que no hauríem de desaprofitar.
Però l’art brut crec que és el més terapèutic de tots, per al creador d’aquestes obres. Expressar-se artísticament trencant motlles i normes, amb radical sinceritat, té un poder sanador immens. Aquesta és la carta que juguem els personatges de la meva novel·la Art brut, fins i tot el Joan, que és un pintor amb formació artística i una trajectòria remarcable. Deixar que flueixin les aigües profundes i pintar quadres o fer escultures, crear i oxigenar-se.
Un exemple interessant és l’Associació Valetudo, a Saint Remy de Provence, creada l’any 1995, al lloc on va estar ingressat Vincent van Gogh el 1889 i 1890. Una residència per afectats de salut mental, que vol desestigmatitzar les persones amb un diagnòstic psiquiàtric i posar l’art i la cultura al servei de la seva curació.
Les persones en atenció psiquiàtrica a Valetudo disposen de diversos espais per escriure, pintar, tocar un instrument… I també d’una xarxa per poder treure l’art a fora, relacionar-se amb l’altre, a través d’exposicions i trobades. Els textos, els dibuixos, les pintures, la música i les creacions artístiques en general arriben més enllà de les paraules.
A Mataró hi ha el centre Alterarte que segueix una línia i filosofia similars.
