Esterri d’Àneu

Els meus primers desplaçaments amb cinc anys de Cerbi a Esterri, vuit quilòmetres i quatre-cents metres de desnivell, eren viatges ben autèntics. Perquè deixava de pensar en prats, arbres, rocs i els contes de la padrina per centrar-me en les botigues i el consum. Llavors, per la canalla de Cerbi, Esterri era el paradís de les llaminadures del moment. Ja que la taverna del poble, amb el seu famós got de vi, no es podia comparar amb els bars d’Esterri, que tenien CocaCola, cervesa, conyac, de tot. Per mi baixar a la capital de les Valls d’Àneu l’any 1966 era com anar a Las Vegas i se’m girava literalment el cervell.

Un cop a Esterri havia de suportar estoicament les parades dels meus pares al cap del poble. Primer compràvem roba a la botiga dels nostres parents. Després anvàvem  a la carnisseria i seguiem totes les botiques de queviures, i encara havíem d’aturar-nos a cal forner per repassar la llista de les coses que ens pujaria uns dies després a Cerbi. Totes aquestes compres i gestions acabaven al bar. Llavors ja em podia escapar amb les pessetes que havia arreplegat  i ensacar xiclets i pipes i menjar-me un o més gelats de gel. Això de llepar un tros de glaç de color no ho superava res, ni tan sols els caramels de cafè amb llet que portaven els tiets de França.

Primer tall de cabells

L’any 1966, a principis d’estiu em van portar per primera vegada a la perruqueria d’Esterri. Recordo que el pare va deixar el jeep a l’Areny i es va esfumar mentre que la mare i jo vam anar directes a la perruqueria. Tenia cinc anys i presumia de trenes llargues i gruixudes. 

—Ja veuràs que guapa, aniràs a la moda.

La mare va marxar a fer encàrrecs i em va deixar en mans de la perruquera. Jo mirava les fotos de les dones de les revistes i pensava que em retallaria els cabells i estaria més guapa. Quan em va fer seure a la cadira de treballar em vaig deixar posar la tovallola a l’espatlla.

—Quins cabells tan brillants i espessos que tens! 

Deu minuts més tard ja no hi havia res a fer. Veia els manyocs per terra, però encara m’arrapava a l’esperança d’un pentinat amb estil, a la francesa.

Quan em vaig veure al mirall, amb el serrell tan curt i els cabells tallats rectes a l’altura del clatell, vaig sentir un nus de tristesa molt gran per allò que ja no pots salvar, que he sentit altres vegades al llarg de la meva vida. No em reconeixia. Qui era aquella nena desemparada?

—Aniràs molt fresca! 

Tot i aquesta mala experiència, Esterri va continuar sent Las Vegas, fins uns quants anys després, quan vaig descobrir Barcelona.

Cerbi

L’any 1966 la carretera que va de Cerbi a Esterri d’Àneu era de terra i tan estreta que només hi podia passar un vehicle. Però el meu pare tenia un jeep que, més que un quatre per quatre era un tanc i passava per tot arreu. Era l’únic vehicle de quatre rodes amb motor de Cerbi. Quan ens creuàvem amb el jeep del forner o la furgoneta d’un marxant de roba havíem de recular fins a la primera corba on la carretera s’eixamplava mica per deixar passar.

A finals de gener, quan encara duia le trenes, vaig fer un viatge molt especial, el primer obrint camí en la neu. Va caure una gran nevada i vaig acompanyar el meu pare a Esterri. Havíem de baixar la llet perquè els camins eren intransitables i la camioneta de la cooperativa no podia pujar a recollir-la. La neu havia esborrat la carretera, tot eren formes arrodonides que es retallaven en l’aire blanquinós.  De tornada, quan ja havíem bescanviat els bidons plens pels buits, costa amunt i amb un parell de dits de neu de més, circulàvem molt a poc a poc per les regueres que havíem deixat a la carretera de baixada.  Quan ja ens atansàvem  el quatre per quatre es va encallar a la neu i el pare va baixar amb la pala d’emergències. Vam poder continuar, eEl jeep va fer la corba i ja no es va parar més. El gos va venir a rebre’ns al pont i la mare ens esperava a l’entrada del poble. Vaig córrer cap a casa marcant noves petjades a la neu verge. Érem uns herois.

Tallers d’escriptura de primavera.

Escriure sense por. Manual d ‘escriptura creativa.