Els dies 3 i 4 de setembre farem l’edició número set del taller “Escriptura i natura” al CAN de Farrera, un lloc pensat per a la creació artística en la natura, perfecte per fer aquest taller tan especial.
Natura quotidiana
La natura que escrivim és la natura que pensem, la que tenim impresa a les cèl·lules. Jo no hi havia pensat en tot això fins que vaig publicar La nit als armaris i el Jordi Llavina em va preguntar per la presència de la natura a la meva escriptura. Sí, llavors em vaig adonar de fins a quin punt la natura, mig salvatge i mig domesticada, quotidiana, de la meva infància i de tota la meva vida era present en la meva escriptura, sense estridències, amb naturalitat.
És una natura que està trenada amb els personatges i forma part de la seva vida quotidiana i de la seva personalitat. Una natura que es pot admirar, però que no sorprèn. És la natura que trobem als llibres del Pep Coll i Karl Oven Knausgard, entre molts altres.
El cel blau, el cel tacat de blanc, el cel gris amenaçador. El cel profundament estrellat. La neu, freda, divertida, emprenyadora, silenciosa, molla, transcendent. La pedra que malmet les pomes i els horts. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu, que baixa a poc volum sota la crosta de gel i crida a la primavera. Les muntanyes imponents que habitem com a minúscules formigues. De ben petita vaig aprendre que el foc cremava i els ganivets tallaven i que el torb era mala bèstia, que el saüc era bo pels constipats i la trementina per la tos de pit. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu al prat que fa olor d’herba madura.
La visió científica i contemplativa de la natura
La mirada del naturalista científic, que observa la natura i es fa preguntes per entendre-la. Diferenciar, anomenar, descriure, explicar, meravellar-se i, fins i tot, filosofar a partir de la natura com fa Robert McFarlane.
D’altra banda, la mirada contemplativa de Sant Francesc i del haiku, el poema tradicional japonès de tres versos sense rima, inspirat en la contemplació de la natura i que capta l’instant en present d’indicatiu. I la síntesi entre la mirada que vol conèixer del científic naturalista i la contemplació oriental, zen, que trobem a la novel·la La muntanya viva de l’autora escocesa Nan Shepherd,
La literatura que especula amb la natura
Alícia en terra de meravelles va ser un llibre que em va fascinar quan tenia vuit anys. M’aterria, però no podia deixar-lo. No era només un gat que s’autoesborrava i no sabies per on et sortiria per clavar-te les urpes, sinó que ho feia d’una forma tan perillosament misteriosa que em feia entreveure que més enllà dels territoris transitats per la meva fantasia encara hi havia tota mena d’abismes. Alícia es fa petita perquè s’empassa una poció o és que li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions?
La magnetocepció dels insectes i de molts animals migratoris com el salmó, les balenes, les tortugues i les aus; l’ecolocalització dels peixos; els sensors d’infrarojos de les serps que noten l’escalfor de les seves víctimes; la percepció de les freqüències ultraviolades de les abelles; l’electrocepció dels taurons i la captació d’infrasons dels elefants, que poden comunicar-se a quatre quilòmetres de distància, són el disparador creatiu de moltes històries de gènere fantàstic. Natura especulativa i fascinant que ens empeny a volar cap als mons d’Ursula K. Leguin i Ted Chiang, entre molts altres.
Natura lírica
El primer poeta que vaig descobrir va ser Antonio Machado. Als seus poemes l’element natural es transforma en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això em commou. Se m’omplen els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Joan Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos, perquè la vaca cega del poema representa el poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat.
En aquella època la natura era còmplice dels meus estats interiors i jo la divinitzava. Era un espai per a la infracció i l’amor. Per a la poesia. Llegia Garcia Lorca, Cernuda i León Felipe sota els roures i em semblava que els arbres i els esquirols m’acompanyaven en el meu estat malenconiós. Llegia Miguel Hernández, Pablo Neruda i Joan Salvat Papasseit estirada a l’herba a la vora del llac, que m’emmirallava i reflectia alguna cosa indefinible, però grandiosa, i de la qual sentia que formava part.
Microrelats a Terra Roia 17-18 d’agost.
Presentació Art brut a Terra Roia 19 d’agost.
Taller-xerrada: L’escriptura una eina terapèutica. Terra Roia 19 d’agost.
Escriptura i natura al CAN de Farrera. 3-4 setembre.
