fbpx

Els dies 2 i 3 de setembre farem l’edició número nou del taller “Escriptura i natura” al Centre d’Art i Natura de Farrera

El taller d’escriptura i natura em neix a l’ànima. No em puc imaginar l’escriptura sense natura.

La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, mig salvatge mig domesticada, és la d’una natura amb què es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu al prat que fa olor d’herba madura.

La natura que es viu i entra a l’escriptura i respira amb naturalitat com la resta de personatges. La natura que podem pensar com els científics per comprendre-la i disparar-la cap  al terreny de l’especulació. Pensarem com científics i naturalistes i escriurem com a literats. Sentirem la natura com a poetes, escoltarem les pedres, olorarem el riu i trobarem símbols d’una idea o un estat d’ànim.

La natura és un detonant magnífic de l’escriptura.

Escriptura i natura
Escriure sense por

Natura quotidiana

Quan vaig publicar el primer recull de contes, La nit als armaris, vaig ser conscient de fins a quin punt la natura de la meva infància i de tota la meva vida era present en la meva escriptura, sense estridències, amb naturalitat.

És una natura que està trenada amb els personatges i forma part de la seva vida quotidiana i de la seva personalitat. Una natura que no sorprèn ni l’autora ni els personatges. És la que trobem, per exemple, als llibres del Pep Coll i Karl Oven Knausgard.

La visió científica i contemplativa de la natura

La mirada del naturalista científic, que observa la natura i es fa preguntes per entendre-la. Diferenciar, anomenar, descriure, explicar, meravellar-se i, fins i tot, filosofar a partir de la natura com fa Robert McFarlane.

D’altra banda, la mirada contemplativa de Sant Francesc i del haiku, el poema tradicional japonès de tres versos sense rima, inspirat en la contemplació de la natura i que capta l’instant en present d’indicatiu.

I la síntesi entre la mirada que vol conèixer del científic naturalista i la contemplació oriental, zen, que trobem a la novel·la La muntanya viva de l’autora escocesa Nan Shepherd,

La literatura que especula amb la natura

Alícia en terra de meravelles va ser un llibre que em va fascinar quan tenia vuit anys. M’aterria, però no podia deixar-lo. No era només un gat que s’autoesborrava i no sabies per on et sortiria per clavar-te les urpes, sinó que ho feia d’una forma tan perillosament misteriosa que em feia entreveure que més enllà dels territoris transitats per la meva fantasia encara hi havia tota mena d’abismes. Alícia es fa petita perquè s’empassa una poció o és que li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions?

La magnetocepció dels insectes i de molts animals migratoris com el salmó, les balenes, les tortugues i les aus; l’ecolocalització dels peixos; els sensors d’infrarojos de les serps que noten l’escalfor de les seves víctimes; la percepció de les freqüències ultraviolades de les abelles; l’electrocepció dels taurons i la captació d’infrasons dels elefants, que poden comunicar-se a quatre quilòmetres de distància, són el disparador creatiu de moltes històries de gènere fantàstic. Natura especulativa i fascinant que ens empeny a volar cap als mons de la fantasia i la Ciència-ficció.

Natura lírica i simbòlica

El primer poeta que vaig descobrir d’adolescent va ser Antonio Machado. Als seus poemes l’element natural es transforma en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això em commovia. Se m’omplien els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Joan Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos, perquè la vaca cega del poema representa el poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat. Machado em va obrir la porta de la poesia, i vaig continuar amb Garcia Lorca, Cernuda, León Felipe, Miguel Hernández, Neruda i Papasseit. Llegia sota els roures i em semblava que els arbres i els esquirols m’acompanyaven en el meu estat malenconiós. Llegia estirada a l’herba a la vora del llac, que m’emmirallava i reflectia alguna cosa indefinible, però grandiosa, i de la qual sentia que formava part. Més endavant coneixeria la natura simbòlica de Víctor Català i de Mercè Rodoreda. I, últimament, la d’obres com Canto jo i la muntanya balla i Terres mortes.

Inscriu-te al taller Escriptura i natura aquí

Escriptura i natura