Quan només m’havia imaginat el Pol Nord i estava a punt de trepitjar-lo, vaig jugar als acròstics , sense cap pretensió de fer poemes, només volia escriure textos àrtics:

Ivalo

Iglú blanc i brillant.

Viure la llum del nord.

Aurores de colors nocturns.

Llacs que són dreceres de glaç.

Óssos que dormen en la neu.

Inari

I, vocal predilecta.

Nota aguda que escampa

Amor a l’aire que frega el cel.

Riu, aprima la paraula

I vola.

Saami

Soc saami

Amiga del vent i del llop

Amiga del fred.

Mansament, llegeixo els colors del blanc

I camino amb sabates de mudar.

Un cop al paradís blanc i glaçat d’Inari, vaig escriure un parell de microcròniques, microtextos àrtics:

Primera jornada 

8.30 h. -7 °C, i la previsió que les temperatures baixaran durant el dia.

A quina hora surt el sol?, pregunta un company.

El sol no surt, respon categòrica la Iolanda.

Ens haurem de conformar amb la llum esmorteïda i màgica del reflex dels raigs del sol llunyà sobre el silenci de la neu, una mica fantasmagòrica, meravellosa. Diuen que quan el cel és net, sense núvols, la llum és rosada. Potser, un dia d’aquests, ho veurem tot tenyit de rosa.

Necessitava aquest intens bany de neu, en una atmosfera d’una fredor àrtica tan raonable (esperàvem -30 °C), amb la confiança que demà tot serà tan blanc com avui, perquè gela dia i nit.

Voltem per la taigà, travessem llacs glaçats. Fotografiem un ramat de rens. Jurem que no preguntarem a cap saami quants rens té. Somriem quan veiem les barbes de déu penjades de les branques dels arbres, perquè aquest liquen ens informa que l’aire és de màxima qualitat.

El sol no surt, però sí la lluna.

Arribem a l’hotel a les 15 h, quan es fa de nit, amb la il·lusió de veure ballar alguna aurora boreal en la llarga nit polar. Provo de general textos àrtics.

Segona crònica

9.30 h. -14 °C

Ningú pregunta si sortirà el sol. Estem contents perquè els núvols deixen clarianes. Veiem bocins de cel per on es podrien manifestar aurores polars quan es faci de nit. Mentrestant farem un passeig per la vora del riu, aigua que es mou, violenta, i trenca la immobilitat del blanc.

A la Iolanda li agraden els moixons i les petjades i excrements d’animals. La passejada va de xafar neu i contemplar el paisatge. Veiem rastres de ratolins, esquirols, llebre àrtica, rens i guineus. Els camins estan molt ben marcats, si xaféssim malament ens enfonsaríem dins de l’aigua i no seria gens agradable.

Veiem picots, una merla d’aigua hiperactiva. La sorpresa és una au que s’assembla a una perdiu nival, però que no vesteix el plomatge blanc que li tocaria al gener. També té una bona retirada a la femella del gall de bosc, però es passa més de 10′ fent acrobàcies a les branques de l’arbre davant nostre i això no és propi d’aquesta espècie feréstega. Molt bonic, però nosaltres estem obsessionats amb les aurores boreals. 

A les 23 h sona l’alarma grupal: AURORA!, ens vestim amb totes les capes disponibles i baixem com fletxes cap al llac. No sé quina temperatura fa, molt fred. Des de la platja blanca veiem unes ratlles brillants al cel que a les fotografies es veuen de color verd. No hem sortit a la intempèrie gèlida en va.

L’endemà visitarem un poblat saami (la seva mitologia mola molt, quan arribi a casa m’hi posaré) i farem una passejada amb trineu i gossos. Aquí tinc el cor dividit, és molt bonic travessar el territori blanc amb aquest transport, encara que sigui a -23 ° C, en canvi, no estic segura que a  aquests animals se’ls pagui el que es mereixen per la feina que fan.

Fins aquí les notícies des d’Inari (Lapònia, Finlàndia), servides amb trencadissos textos àrtics.

El dia 24 comencem el taller El goig d’escriure, encara queden algunes places.

Els meus manuals d’escriptura, pensats per fer-ho fàcil, per ajudar. Pots comprar-los aquí.