William Trevor escrivia com un escultor, construïa contes amb materials sòlids i plens de forats per on circulava a llum i l’energia. Un autor de contes meravellós.
William Trevor
Va néixer a Mitchelstown, Irlanda, el 1928, en una família protestant. El seu pare era un empleat del Banck of Ireland. Se’l considera un dels grans escriptors irlandesos, juntament amb Joyce, Beckett i Heaney, entre d’altres. L’any 1952 es va casar i se’n va anar a viure a Anglaterra, primer a Londres i després a Devon, on va morir el 2016, amb vuitanta-vuit anys.
Va estudiar al Trinity College de Dublín on es va llicenciar en història. Fins als trenta-dos anys va treballar com a escultor, per això diuen que escrivia com un escultor. També va fer d’editor en una agència de publicitat i allí va descobrir l’escriptura. Crec que és cert que escrivia com un escultor, en qualsevol cas és una metàfora que m’agrada molt per un autor de contes.
Va guanyar les més grans distincions literàries: membre de l’Acadèmia Irlandesa de Lletres, cavaller nomenat per la reina d’Anglaterra, guanyador del premi O’Henry dels Estats Units en tres ocasions, guanyador del premi Booker, etc. El seu nom va ser citat per al Premi Nobel de Literatura.
Obra
La seva primera novel·la, A Standard of Behaviour, es va publicar el 1958, però només va començar a treballar a temps complet com a escriptor el 1965.
Més tard, va negar la seva primera novel·la i va dir que considerava The Old Boys, de 1962, com el seu debut.
L’inspiren els éssers “poc rellevants” de la classe mitjana baixa. Així com situacions aparentment mundanes. L’esgarrifadora pèrdua d’una casa familiar, la deshonestedat d’un jugador de cricket, els escrúpols d’una dona que va a una sala de ball sense que el seu marit ho sàpiga… Alimenta la seva imaginació en l’observació incansable dels altres i dels seus turments, però reconeix que al final “sempre són les seves pròpies emocions les que escenifica l’escriptor”.
Es lloat pel seu art de la novel·la breu, i se’l compara sovint amb el de Txèkhov. Sí, i també s’assembla a Alice Munro, i al Joyce de Dublinesos.
Admirador de Heminway i Carson McCullers, lector incansable de Dickens, Eliot i Austen.
El 1989, William Trevor va publicar una antologia de contes irlandesos, The Oxford Book of Irish Short Stories, i després, el 1993, la seva autobiografia, titulada Excursions in the Real World.
Va escriure divuit novel·les, setze novel·les breus, setze reculls de relats, sis guions teatrals i d’altres peces. Algunes de les seves obres s’han versionat al cinema i, en molts casos, ell en va ser guionista.
Autor de contes
És com a escriptor de contes que Trevor destaca realment. Aquest gènere que tant estimava –va signar més de 300 contes– per ell tenia quelcom atlètic. Parlava de “cursa curta “, “esprint“, que requeriria “mantenir la mateixa velocitat de principi a fi, tot aprofitant al màxim la distància”.
Ha estat aclamat com “un dels dos grans escriptors contemporanis de contes en anglès”, amb la canadenca Alice Munro. Mentre que Munro és capaç de resumir vides senceres en poques pàgines i desenvolupar conflictes sense perdre la quotidianitat, Trevor en un parell de paràgrafs evoca l’essència d’una experiència, diversa en cada lector, però que defineix la seva vida present. Dos gegants.
Una relación perfecta, traducció al castellà d’Isabel Ferrer (Salamandra)
Publicada en anglès amb el títol Cheating at Canasta, el 200,7 i en castellà, amb el títol Una relación perfecta, per el 2012.
És un llibre melancòlic, la melancolia creua pràcticament tots els relats i es manifesta per sota de les accions dels personatges. També hi trobem els sentiments de culpa i de remordiment, i joves que surten de la norma.
William Trevor reflecteix les vivències dels personatges fins a convertir-les en reflexions sobre sentiments universals. Ho fa amb una escriptura elegant i un tractament realista, com un clàssic.
Els seus contes perduren en la memòria molt després d’acabar de llegir-los. La seva lectura no es completa fins un temps després de tancar el llibre. Cada peça és una invitació a revisar les pròpies conviccions.
Els dotze contes del llibre tracten d’oportunitats, de moments claus en la construcció d’un mateix. Trevor ens porta dels fets i reflexions explícits, a les causes que no es mostren i al que els personatges desconeixen d’ells mateixos. I amb aquest mecanisme crea més que una complicitat. Reprodueix la vida, des del dolor, l’esperança, la por, la fe, amb una mirada renovada.
Tracta els seus temes habituals: parelles que no funcionen, dones solitàries, nens desconnectats del seu entorn, vells que pateixen el pas del temps, capellans en una Irlanda melancòlica i provinciana. La mort, que és la gran protagonista del recull.
L’adolescent que mata sense voler, la dona que és infidel per experimentar el que sent el seu marit, l’irlandès que extorsiona un capellà pedòfil, un home que viatja a Venècia per complir el desig de la seva dona…
La crítica ha titllat d’obres mestres alguns dels contes del recull com: Una tarde, En Olivelhill, Una relación perfecta, Viejo amor, Hombres de Irlanda i Valentonadas.
Estil
El que més crida l’atenció és la manera com l’escriptor sembla aplicar els principis de l’escultura als seus textos. Buida, purifica, elimina els encenalls inútils un per un. Treballa els seus textos amb unes tisores i una paperera. Diu que vol que el seu lector endevini què ha tret. Només queda l’essencial. Alguna cosa compacta. Com un còdol, dens i polit.
Hereu de Txékhov, té la facilitat d’elevar els contextos quotidians a l’altura de reflexions universals. Però Trevor també se serveix de les formes poètiques, els seus arguments no tendeixen cap a la linealitat sinó que avancen cap al misteri.
Molts contes comencen amb un diàleg en marxa i submergeix el lector dins d’una història més gran de la qual només podrà presenciar una part. No hi ha girs arguments espectaculars. Les històries avancen tranquil·les al ritme del que es mostra i del que no es diu. Als seus relats no hi ha grans conclusions. La història és aquell instant sense transformacions on tot és possible.
Escenes domèstiques, detalls insignificants i diàleg insuls teixeixen les relacions humanes, que són el cavall de batalla de Trevor. Deixa parlar els personatges, encara que no diguin res d’interessant. I també els deixa callar. No els jutja, mostra les misèries dels bons i la humanitat dels dolents. Juga amb una tercera persona que va canviant la focalització al llarg del relat. És un mestre dels plecs irònics del discurs indirecte i de la tercera persona subjectiva.
Escrivia com un escultor i treia tota la matèria sobrera fins a trobar una massa compacta i densa, i alhora plena de cavitats, poètica.
“Soc dels pocs autors irlandesos que es reclamen irlandesos. La majoria renega d’aquest títol. El que és important no és sentir-se irlandès, sinó agafar el provincialisme irlandès i fer-lo universal”, William Trevor
