fbpx

Gabriel García Márquez


Gabriel Garcia Márquez (GABO) va nèixer a Aracataca, Colombia l’any 1927 i va morir el 2014 a Ciutat de Mèxic. Premi Nobel de literatura del 1982. És una de les figures rellevants de la literatura universal i un dels principals exponents de l’anomenat realisme màgic. Va ser un Periodista i escriptor molt vinculat al cinema. Va estudiar cinema a Roma i va crear l’escola de cinema de La Havana.


Fou un autor molt productiu. Algunes de les seves novel·les són La hojarasca, El coronel no tiene quien le escriba, Crònica de una muerte anunciada, El otoño del patriarca, El amor en los tiempos del còlera, Del amor i otros demonios, Los funerales de la mamà gran i, és clar, Cien años de soledad.
També és molt interessant el seu llibre de contes Doce cuentos peregrinos.

Creació i publicació

Cien años de soledad (1967, Editorial Sudamericana, Buenos Aires) és una de les obres més rellevants en llengua castellana, i se la ubica entre les cent més importants de tots els temps.

Va escriure la novel·la en condicions de penúria econòmica a Ciutat de Mèxic. Divuit mesos de dedicació durant els anys 1965 i 1966. Cien años de soledat està dedicada a Jomí Garciay Maria Luisa Elío, que li van donar suport a Ciutat de Mèxic.

Diuen que va enviar l’original a Carlos Barral, que el va rebutjar. Llavors el va enviar a l’editorial Sudamericana, que de seguida va veure que era una joia.

La idea de la novel·la, que torna al Macondo de La hojarasca, li va venir després de visitar amb la seva mera el seu poble natal, Aracataca, l’any 1952. L’any 1967 Cien años de soledad era una obra molt original, encara ho és ara.

La novel·la


Cien años de soledad es pot resumir de diverses maneres. Com la història de sis generacions de la família Buendía, la història del poble de Macondo. Podem dir que representa la història d’Amèrica Llatina o l’aventura de la humanitat. També és la història de l’esforç multigeneracional per llegir i entendre els pergamins de Melquíades, on el destí dels personatges es troba profetitzat.

Abarca la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX.


Té 20 capítols i una estructura circular. Es caracteritza per la repetició de fets i de noms. Va des de l’Èxode, l’assentament, el desenvolupament fins a la decadència.

Cien años de soledat està plena de referències bíbliques: Gènesi, l’Apocalipsi, Èxode, Diluvi, Pagues, l’Assumpció.

Té dos narradors. D’una banda un narrador extern omniscient, un déu que tot ho sap, i d’una altra un narrador intern, la veu de Melquíades, un personatge que té la facultat de ressuscitar, i quan no hi és, parlar a través dels seus pergamins.

El realisme màgic


És l’obra que instaura el realisme màgic, el real maravilloso, que deia Carpentier. És a dir, l’acumulació de fets insòlits percebuts com a normals i atractius, sense cap distorsió amenaçadora (fantàstic). Barreja de meravellós i ordinari, heroic i prosaic.

A Garcia Márquez li surten molts seguidors del seu realisme màgic des d’Isable Allende a Salmon Rushdie.
L’incest és dels temes de la novel·la, com a metàfora, com a realitat, com a amenaça de tenir fills amb cua de port. I el que es promet al principi, es compleix al final.


L’escriptura i la lectura són temes recurrents a l’obra


Aquella caminadera de las cosas era más desesperante cuando se sentaba a escribir. El tintero que ponía a la derecha aparecía a la izquierda, la almohadilla del papel secante se le perdía, y la encontraba dos días después debajo de la almohada, y las páginas escritas a José Arcadio se le confundían con las de Amaranta Úrsula, y siempre andaba con la mortificación de haber metido las cartas en sobres cambiados, como en efecto le ocurrió varias veces.


Inici de la novel·la


Té un inici modèlic, que et transporta a Macondo immediatament:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de 20 casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. (…)


Temes

Cien años de soledad parla de solitud, d’amor, de mort i de guerra:


Aureliano escapaba al alba y regresaba a la madrugada siguiente, cada vez más excitado por la comprobación de que ella no pasaba la aldaba. No había dejado de desearla un solo instante. La encontraba en los oscuros dormitorios de los pueblos vencidos, sobre todo en los más abyectos, y la materializaba en el tufo de la sangre seca en las vendas de los heridos, en el pavor instantáneo del peligro de muerte, a toda hora y en todas partes. Había huido de ella tratando de aniquilar su recuerdo no solo con la distancia, sino con un encarnizamiento aturdido que sus compañeros de armas calificaban de temeridad, pero mientras más revolcaba su imagen en el muladar de la guerra, más la guerra se parecía a Amaranta.

Estil

Les frases i els paràgrafs són llargs i embolcallen el lector. El lèxic és acurat. Hi és present el llenguatge de la natura i de la tradició oral. i l’exageració pròpia del realisme màgic.


Se sintió tan vieja, tan acabada, tan distante de las mejores horas de su vida, que inclusive añoró las que recordaba como las peores, y solo entonces descubrió cuánta falta hacían las ráfagas de orégano en el corredor, y el vapor de los rosales al atardecer, y hasta la naturaleza bestial de los advenedizos. Su corazón de ceniza apelmazada, que había resistido sin quebrantos a los golpes más certeros de la realidad cotidiana, se desmoronó a los primeros embates de la nostalgia. La necesidad de sentirse triste se le iba convirtiendo en un vicio a medida que la devastaban los años.

Una novel·la intemporal.

…y que todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre, porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra.

Gabriel García Márquez

Tallers d’estiu al Pirineu

El meu nou llibre: la novel·la Art brut.

El manual d’escriptura Escriure sense por.