El temps dels animals és el present. La Nina és una gossa pèl-roja i peluda. Té uns ulls castanys que de vegades llancen reflexos vermells. La persona que la Nina estima més és la Misia i, per això, sempre procura tenir-la a l’abast de la seva mirada vermellosa. I llavors tot està en ordre. La Nina segueix la Misia al pou, al jardí i surt amb ella al camí ral per veure el món. No permet que la Misia s’escapi de l’abraçada dels seus ulls.
(Un lloc anomenat antany)
Olga Tokarczuk és una gran escriptora i una pensadora literària rellevant, recomano força llegir-la i escoltar-la.
Olga Tokarczuk
Olga Tokarczuk va néixer a Sulechów, un municipi d’uns 20.000 habitants a l’oest de Polònia, fa 57 anys. Graduada en Psicologia a la Universitat de Varsòvia, durant la seva etapa estudiantil va treballar com a voluntària en un centre per a adolescents problemàtics. I, després de graduar-se, va treballar en una clínica de salut mental durant alguns anys a Wałbrzych, a sud-oest de país.
En el moment que les seves obres literàries es van popularitzar va deixar la feina de psicòloga clínica per dedicar-se plenament a la literatura i es va mudar a Nowa Ruda, a la regió dels Sudets. Els paisatges i la cultura d’aquesta regió es reflecteixen en les seves obres.
També imparteix tallers de prosa en els estudis d’Arts Literàries de la Universitat Jagellònica de Cracòvia i col·labora en l’organització del Festival Opowiadania (festival de relats), en el qual autors polonesos i de la resta del món presenten les seves obres. Des de l’any 2008, imparteix classes d’escriptura creativa a la Universitat d’Opole.
Es considera deixebla de Carl Jung i és membre del partit Els verds des del 2004. L’any 2018 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura.
Algunes obres
Un lloc anomenat antany. 1996
Es tracta d’una faula que explica la història, des de la Primera Guerra Mundial fins a l’actualitat, de tres generacions de pagesos en el petit poble polonès de Prawiek. “Per la seva combinació d’elements mítics i una visió de llarg recorregut de la història, la novel·la va ser aclamada com una gran innovació”, diu un article de The New Yorker. Va ser seleccionat pel Premi Literari Nike en 1997 i va guanyar el Premi del Públic d’aquell certamen.
Casa diürna, casa nocturna. 1998
Més a prop d’una col·lecció de narracions de vides creuades que d’una novel·la. “És una delícia per llegir, meravellosament inventiva i, al seu torn, còmica, tràgica i sàvia”, va dir The Guardian el 2002, quan es va publicar en anglès
Cos. 2007
Construïda sobre dues línies argumentals, els viatges i l’anatomia humana. L’autora experimenta amb un nou realisme narratiu. Ambientada entre els segles XVII i XXI, es divideix en diferents episodis, uns ficticis i altres basats en fets reals, com a descobriment de l’anatomista holandès Philip Verheyen de tendó d’Aquil·les. El llibre va guanyar el Premi Man Booker International 2018.
Sobre els ossos dels difunts. 2009
Explica la història d’una dona que dedica els foscos dies d’hivern en un petit poble polonès a estudiar astrologia, traduir la poesia de William Blake i a cuidar les cases d’estiu dels rics residents de Varsòvia. A mig camí entre el thriller i el conte de fades, “encaixa força bé en preocupacions literàries contemporànies sobre la naturalesa i l’impacte que els humans tenen sobre ella, i la crueltat de caçar i matar animals”, va escriure la cadena nord-americana NPR.
Els llibres de Jacob. 2014
L’obra és un recorregut a través de set fronteres, cinc idiomes i tres religions de la mà de la mà de la figura històrica de Jacob Frank, el líder messiànic d’un misteriós grup jueu del segle XVIII que creia en la “purificació mitjançant la trasgressió “. “Tokarczuk ha embellit la vida i els temps històrics de Jacob amb gran picardia i ironia”, va escriure The Economist el 2016.
Discurs d’acceptació del Nobel
En un post publicat fa més d’un any parlava del discurs d’acceptació al Nobel d’Olga Tokarczuk, perquè em va impressionar molt ja que no només és una gran escriptora i sinó també una pensadora literària rellevant. Recomano força llegir-la i escoltar-la. Aquestes són algunes de les coses que va dir i que em ressonen:
El narrador
Narrar en la primera persona és teixir un patró absolutament únic; és tenir un sentit d’autonomia com a individu, ser conscient de tu mateix i del teu destí. No obstant això, també significa construir una oposició entre el jo i el món, i aquesta oposició pot ser alienant de vegades.
El personatge
Sembla que el que ens falta és la dimensió de la història, la paràbola. Perquè l’heroi de la paràbola és a la vegada ell mateix, una persona que viu en condicions històriques i geogràfiques concretes, però que al mateix temps va molt més enllà de les seves circumstàncies específiques. (…) En una paràbola el personatge ha de renunciar plenament a la seva distinció i convertir-se en l’home comú. En aquesta operació psicològica exigent la paràbola universalitza la nostra experiència i troba un denominador comú per a destinacions molt diferents.
Fets i experiència
Els esdeveniments són fets, però l’experiència és una cosa diferent, que no es pot expressar. És l’experiència i no qualsevol esdeveniment, el que constitueix el material de les nostres vides. L’experiència és un fet que s’ha interpretat i situat a la memòria. També es refereix a una certa base que tenim en les nostres ments, una estructura profunda de significats sobre la qual podem desplegar les nostres vides i examinar-les completament i amb cura. Crec que el mite compleix la funció d’aquesta estructura. Tothom sap que els mites mai van succeir realment, però sempre estan succeint.
La tendresa
Necessito la tendresa, perquè la tendresa és l’art de personificar, compartir sentiments i, per tant, descobrir similituds. Crear relats significa donar vida a les coses constantment, donant existència a totes les petites parts del món que estan representades per les experiències humanes, els escenaris que la gent ha patit i els seus records. La tendresa personalitza tot el que es relaciona, el que fa possible donar-li una veu, donar-li l’espai i el temps perquè existeixi i s’expressi. És gràcies a la tendresa que la tetera comença a parlar.
Contar històries
Crec que he de contar històries com si el món fos una entitat viva i única, que es forma contínuament davant dels nostres ulls, com si fóssim una part petita i al mateix temps poderosa d’aquest món.
No tenim narratives preparades no només per al futur, sinó fins i tot per un ara concret, per a les transformacions ultraràpides del món actual.
Olga Tokarczuk també ha dit:
En una entrevista que li va fer Xavier Ayen el març de 2020:
OT — Quan llegia novel·les realistes sempre trobava que els faltava alguna cosa, em vaig adonar de seguida que el realisme era mentida, per ser precís cal fer una excursió a l’irracional, viatjar cap a la metafísica. Sóc psicòloga clínica i els psicòlegs no treballen amb la realitat, parlen de la ‘realitat psicològica’, aquesta construcció mental en què habitem. Per això mai va separar el real i l’irreal.”
XA—En la seva novel·la ‘Un lloc anomenat Antany’ (1996), els personatges d’aquella gent “situada al centre de l’univers” pateixen experiències tràgiques, però el lector les llegeix amb un somriure, a causa del vitalisme del narrador. Com ho expliques?
OT—Per la joventut de la persona que el va escriure, plena de vida, devota de la cosa material i física. Volia escriure’l com un conte de fades, una paràbola mítica. Amb un narrador llunyà, que no avalua els personatges, simplement explica els fets. En una paràbola, el lector no només s’identifica amb el personatge que narra, sinó que és tots els homes. Necessitem una ‘quarta persona’ per narrar, com el narrador de la Bíblia. Malgrat aquest to, és la història de la meva família.
XA — Com estructures una novel·la constel·lació?
OT — Estaríem obligats a dir-ho tot, a entendre realment el que està passant. Sincerament, només podem fer-ho en fragments, que permeten al lector reconstruir-lo. Necessitem una polifonia. La literatura de ‘jo’ és una altra cosa, un concert solista.
Olga Tokarczuk és una gran escriptora i una pensadora literària. Recomano força llegir-la i escoltar-la, gaudir de les seves paraules i pensar-hi. Entre les moltes coses sobre les quals he reflexionat llegint-la, m’ha impactat com enfoca les qüestions del narrador i la fragmentació.
