La setmana passada els conductors dels clubs de lectura del programa Llegir el teatre vam tenir una sessió de formació al Teatre Nacional de Catalunya. Ramon Simó, quie dirigeix la versió que es representarà al TNC al març i és el traductor del text al català, va parlar de Macbett d’Eugène Ionesco. Va ser una xerrada magnètica i molt interessant.
Jo estava molt ben predisposada, perquè havia llegit el guió teatral i m’havia fascinat. La lectura em va fer riure i pensar i em vaig preguntar «i això com s’ho faran damunt de l’escenari». Macbett és un llibre que em va activar i, després d’escoltar al Ramon Simó, la meva activació va pujat al quadrat.
Eugène Ionesco (1909- 1994)
Autor teatral francès d’origen romanès que va ser el creador i més distingit representant, juntament amb Samuel Beckett, del teatre de l’absurd. Un dels dramaturgs més singulars i innovadors del segle XX, amb un humor mordaç i agut, que va aconseguir traslladar al mitjà teatral les tècniques expressives procedents del surrealisme.
Vida
De pare romanès i mare francesa, la seva infància va transcórrer a París. Reclamat pel seu pare, va tornar als tretze anys a Romania, on va estudiar literatura i francès a la universitat de Bucarest i va fer treballs diversos. Va iniciar la seva activitat periodística en diversos mitjans romanesos. L’any 1934 va provocar un fort escàndol pel seu atac sarcàstic als valors establerts a la literatura romanesa (T. Arghezi, I. Barbu, M. Eliade). El 1938 va tornar a París. El 1942 va ser agregat cultural de Romania a Vichy. Acabada la guerra i de nou a París, va treballar com a corrector de proves i traductor.
El 1950 es va representar la seva primera obra, La cantant calba que, malgrat no ser un èxit, li va guanyar l’amistat d’intel·lectuals com André Breton, Luis Buñuel, Mircea Eliade, Raymond Queneau i altres.
L’any 1957 s’integra al cos de sàpatres del Col·legi de Patafísica, que és la ciència que estudia les excepcions, amb un posicionament antidogmàtic.
El 1970 va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa.
El teatre de l’absurd
Des d’un rerefons pessimista, el teatre de l’absurd pretén fer palesa la futilitat de l’existència humana en un món impredictible i la impossibilitat d’una veritable comunicació entre les persones; així i tot, l’obra de Ionesco no està exempta d’humor i de sentit de la humanitat.
Les tècniques que utilitza són el non sense (jocs verbals sense sentit o sense sentit aparent), la creació d’ambients sufocants i les situacions sense lògica per ressaltar l’estranyament i l’alienació. El seu principi essencial és subvertir els procediments de transposició literal de la realitat.
Obres
La producció teatral d’Ionesco és molt àmplia, i entre les seves principals peces hi ha La cantant calba (1950), La lliçó (1950) Les cadires (1952), Amadeu o com sortir del pas (1953), El nou inquilí (1956) i El rinoceront (1959).
Amb Tueurs sans gage (1959), s’endinsa en la seva segona etapa on brilla la seva profunditat l’amplitud metafísica., on dona més protagonisme als símbols i dota les seves obres d’una dimensió màgica i poètica. Obres d’aquesta etapa són Le piéton de l’air (1963), La soif et la faim (1966), Jeu de massacre (1970) i Macbett (1972).
Va escriure també abundants textos sobre teatre i llibres de memòries.
Macbett
Ramon Simó diu que Macbett neix de la conjunció entre el Macbeth de Shakespeate, l’Ubú Rei de Jarry i els postulats de la patafísica. Si a Macbeth hi ha consciència de la maldat i remordiments a Macbett no. Macbett ens avisa que qualsevol polític es pot trobar la llavor de la tirania a la butxaca.
La farsa i la tragèdia estan trenades i un moment de farsa ens pot glaçar la sang, mentre que un de dramàtic ens pot fer riure. Un joc de formes juxtaposades i de contrastos constants. Repeticions de paraules i fets. Personatges que són intercanviables. Aparicions i desaparicions. Els morts a la vista. Tots els canvis a la vista, la màquina del teatre no s’amaga.
Les bruixes es transformen i poden entrar en lady Duncan, lady Macbett i la minyona perquè els obren la porta. Acullen el diable sense problemes de consciència.
Per a Ionesco el més important no és la idea que s’expressa en una obra de teatre sinó el com s’hi expressa i en quin univers s’encarna. A Macbett aposta pel registre tragicòmic. Segons diu Ramon Simó al pròleg del llibre, Ionesco més que adaptar Macbeth, es posa a fer de Shakespeare: agafa una història coneguda i la refà a la seva manera amb les seves pròpies finalitats i pensant en els espectadors del seu temps. Expressa nítidament la lògica del desig, el poder i la mort; i canvia el final de l’obra de Shakespeare per fer fora tota esperança.
Tenim el passat darrere nostre, el futur, al davant. No veiem el futur, només veiem el passat. És curiós, perquè no tenim els ulls a l’esquena (Eugène Ionesco)
Altres posts de llegir teatre:
LLEGIR TEATRE: Anna M. Ricard i Salvador Espriu : Raquel Picolo
Llegir el teatre: La nit de la iguana, de Tennessee Williams : Raquel Picolo
Teatre a l’estiu al carrer : Raquel Picolo
Dimecres presentem Art brut a Terrassa!
