Sóc de les que diuen que al primer esborrany de l’obra t’has d’aventurar i arriscar i deixar fluir la imaginació i el text sense por. També crec que escriure és reescriure. I que la reescriptura té tres fases, com l’escriptura. Fes tres reescriptures: continguts, tècniques narratives (sóc narradora i faig referència a textos narratius) i llenguatge. En aquest post faig un petit resum dels temes relacionats amb l’ús literari del llenguatge que vam tractar al taller d’hivern d’El secret de les narracions a la Casa Elizalde i la Casa Golfererichs. Parlo de punts sensibles pel que fa al llenguatge, per on hem de passar la prova del cotó-fluix a l’hora de revisar.

Mostrar i explicar

La primera qüestió pel que fa al llenguatge quan escrivim narrativa és el que ja va dir Henry James: “No ho diguis, mostra-ho”. No és que hàgim de deixar de banda del tot el llenguatge abstracte, però sí equilibrar la balança entre abstracte i concret. Si s’ha de decantar que sigui cap a la pel·lícula audiovisual, que el lector vegi les imatges i escolti els diàlegs. Tampoc cal fer guions cinematogràfics, em refereixo a la importància de fer servir paraules concretes, fer visibles les paraules escrites enx la ment del lector. Puc dir que “feia calor”, o “la suor li regalimava per la cara i tenia marques sota les aixelles del vestit sense mànigues”.

La segona qüestió, és la importància dels detalls físics significatius. Els detalls oportuns donen veracitat i autenticitat al text i poden funcionar com a indicis o contrastos. Per exemple al conte La dama del gosset de Txèkhov. Gurov menja tranquil·lament síndria mentre Anna té una forta crisi emotiva.

To narratiu

Una novel·la són paraules, diu Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat. Tot ho fem amb paraules, també crear el to. El to mostra la implicació emocional i la personalitat del narrador. Està molt relacionat amb el registre lingüístic: popular, erudit, barroc…  Molts escriptors afirmen que trobar la veu narrativa i dels personatges és una de les coses més complicades i essencials a l’hora d’escriure un llibre. Unificar els tons i registres de totes les veus és un pas obligatori de la revisió del llenguatge.

Sensacions i emocions

Escriure amb els sentits físics, si pot ser amb tots millor, dona sensació de realitat al lector. Veure, escoltar, olorar, tastar i tocar les paraules fa al text més viu.

Encara ara és una casa gran per a mi, però quan tenia tres i quatre anys era enorme, com un castell. Recordo el soroll del terra i de les escales, que no eren de parquet sinó de fusta, i es queixaven a la mínima passa. Les parets estaven pintades de blanc i tenien pelades que deixaven veure una pintura de color blauet. (Escriure amb els cinc sentits. A, Escriure sense por. Manual d’escriptura narrativa. Raquel Picolo).

El llenguatge emotiu es fa servir per transmetre les emocions i els sentiments del personatge, generalment en primera persona. És un recurs important per tocar el cor del lector. Es caracteritza per les expressions exclamatives, els diminutius i despectius, les frases tallades, la presència d’adjectius i adverbis. Com tot es tracta d’utilitzar-lo amb consciència.

Figures literàries

Si ens fixem en la família de les anomenades figures literàries, jo em quedo amb la sinestèsia, l’oxímoron i la metàfora. Sobretot la metàfora, que amplia el significat, ens aboca a diversos nivells de lectura i obre una finestra a l’inconscient i a la poesia. Per exemple aquesta ombra del conte No oyes ladrar a los perros, de Juan Rulfo.

La sombra larga y negra de los hombres siguió moviéndose de arriba abajo, trepándose a las piedras, disminuyendo y creciendo según avanzaba por la orilla de arrollo. Era una sola sombra, tambaleante.

Com a oposició al refinament i les complicacions estilístics excessius, que no recomano en absolut, tenim els llocs comuns, els clixés i les trivialitats que hem d’evitar i eliminar si hi són perquè també contaminen el text.

Adverbis i adjectius

L’abús d’adjectius i adverbis està als antípodes de la naturalitat. Tots els manuals d’estils coincideixen que no hem d’abusar dels adjectius i, encara menys, dels adverbis. M’apunto a aquesta recomanació. Hi ha qui en fa art i estil, d’acord, però d’entrada sigues prudent.

Paraules i frases

A la fi, només fem que teixir paraules. Cal revisar l’adequació i la concisió del lèxic que utilitzem. Trobar la paraula justa és la clau. Fugir dels mots crossa i llençar fils entre paraules robustes. Evitar les repeticions involuntàries.

El ritme del text el donem en bona part amb la llargada de les frases i amb la disposició dels sintagmes. Tant de la frase curta, més trepidant, com de la llarga, més contemplativa, se’n pot fer marca personal però, d’entrada, és recomanable combinar frases de mides diferents i estructures diverses per no caure en la monotonia formal.

No és igual el ritme del conte que el de la novel·la. Julio Cortázar diu:

Encara que sembli broma, un conte és com anar en bicicleta, mentre es manté la velocitat l’equilibri és molt fàcil, però si comences a perdre velocitat caus, i un conte que perd velocitat al final és un cop per a l’autor i el lector.

Parlar de paraules i frases i pauses ens portaria a la puntuació i al paràgraf. De la puntuació només et dic que t’hi entretinguis en la revisió, ajuda molt a la comprensió del text per part del lector i també és una marca d’estil. Del paràgraf ja en vaig parlar al post Escriure bons paràgrafs.

Estils narratius

Una altra qüestió a tenir en compte a l’hora de revisar és com hem reflectit els diàlegs i els pensaments en una narració. Quina és la millor manera? Ho podem fer de tres formes: amb estil directe (mostrant directament la conversa o els pensaments), amb estil indirecte (reportats pel narrador) i amb estil indirecte lliure (com l’indirecte però alleugerint la frase i creant una certa ambigüitat entre narrador i personatge).

—Madame Bobary sóc jo. (Directe)

Faubert va dir que madame Bobary era ell. (Indirecte)

Madame Bobary era ell. (Indirecte lliure)

Exercicis d’estil

Juga a contar la història de diverses maneres: dramàtica, còmica, interrogativa…, per tenir ben incorporada la idea que sempre hi ha d’altres opcions, per entrenar la flexibilitat narrativa, per escollir la millor versió. Com a Exercicis d’estil i a Xocolata desfeta. Juga amb les múltiples possibilitats expressives del llenguatge.

Estil personal

Això de l’estil personal, a la marca pròpia, és un objectiu que tenim molts escriptors, almenys en voldríem tenir. Que els nostres textos portin la firma incorporada. Com Mercè Rodoreda, Caterina Albert, Quim Monzó i Enrique Vila-Matas, les pàgines dels quals es detecten de seguida. Aquí no hi ha itinerari, crec que no té cap sentit buscar l’estil propi i que, en tot cas, apareix.

Per acabar. Ángel Zapata diu que “escriure amb naturalitat és una mena d’higiene artística que només pot que afavorir el desenvolupament de l’escriptor”.

També ho diu Horacio Quiroga:

Si vols expressar amb exactitud aquesta circumstància: “Des del riu bufa l’aire fred”, no hi ha en llengua humana més paraules que les apuntades per expressar-la.

Tallers d’estiu al Pirineu.

Escriure sense por. Manual d’escriptura.

El goig d’escriure. Espai d’escriptura a Barcelona.